Agents del canvi

La setmana passada, les autoritats senegaleses van inaugurar a la seva capital, Dakar, un monument que els ha costat ferotges crítiques.

La figura en qüestió, de 52 metres d’alçada, mostra l’estampa d’un home, una dona i un nen mirant cap al mar, cap a l’horitzó que dibuixa l’Atlàntic.
La seva intenció, diuen, és commemorar el cinquantè aniversari de la independència del país, el “renaixement africà”.
Però els contraris al president Abdoulaye Wade que són cristians li han retret unes manifestacions que aquest ha fet comparant el monument amb Jesucrist, mentre que als contraris musulmans (majoria al país) se’ls ha posat malament el que ells consideren una indecència i una forma d’idolatria.
A més, el senyor Wade ha caldejat encara més els ànims proposant que, ja que la brillant idea d’alçar la figura ha estat seva, seria una bona pensada que ell personalment gestionés el 35% dels guanys generats pel que es preveu que sigui la nova icona turística de Dakar.

Però el vertader debat no està aquí. Com a mínim per la resta del món fora de Senegal, el que ha crispat més els nervis és l’anunci del que ha costat finalment l’estàtua de bronze: ni més ni menys que gairebé 20 milions de dòlars.
Que un país que té un producte interior brut (PIB) per a l’any 2009 d’uns 20.000 milions de dòlars (i un rati d’atur del 48%, i un 54% de la població sota del límit de pobresa… i les dades descoratjadores podrien seguir) es gasti aquesta quantitat en un “luxe”, no pot deixar indiferent a ningú.

Això m’ha conduït a l’etern debat sobre com els països “desenvolupats” han d’actuar a l’hora d’oferir ajuda als països de l’anomenat “tercer món”.

Existeixen moltes organitzacions no governamentals (i algunes governamentals) fent un treball envejable en zones desafavorides. Però aquesta tasca es veu compromesa en molts casos pel mal cap d’uns governants corruptes, a anys de distància del sentit de democràcia i que no pensen amb qui representen, sinó tan sols en què representen.

Sovint s’acostuma a dir que no s’ha de donar peix als que no tenen recursos, sinó una xarxa i instruir-los en els mètodes de pesca.
Llavors, qui millor que els governs de cada regió per fer l’aprovisionament correcte de l’ajuda (ni que sigui únicament la logística)? Ells haurien d’ésser els màxims coneixedors d’on hi ha els punts crítics i de les vies per fer-hi arribar la solidaritat a través d’inputs materials perennes, però també d’eines estratègiques que quedin per sempre, com per exemple la formació.
Si aquests governs no hi posen de la seva part (sense una voluntat real ni un pla estratègic per al seu país que adreci el tronc d’un creixement responsable cap a la dignitat), el missatge es perdrà juntament amb el missatger.
Ens trobarem contínuament perdent el temps tot mirant de trencar l’olla d’un avenir millor amb els ulls tapats i un pal massa curt, sobre terrenys erms condemnats a continuar així.

Per tant, quin és el paper d’aquestes ONGs que aporten entusiasme, energia i un projecte ben meditat a la il·lusió de fer un món millor?
Doncs, personalment, crec que avui en dia el que fan són tres coses:
En primer lloc, cobrir aquelles necessitats que n’haurien d’haver adoptat el compromís els potents organismes internacionals que lluiten per l’equiparació (però es veu que allà on no hi ha petroli no interessa buscar sota l’estora).
En segon lloc, solucionar problemes concrets de zones concretes durant uns períodes determinats (allà on es perllonga la supervisió del projecte in situ).
I, en tercer lloc, per cru que soni, atorgar als que hi col·laborem un bonus de “bona consciència” (“sóc tan bona persona, que només donant això al mes ajudo a arreglar el món…”).

I ja és molt! Però per ampliar l’experiència més enllà d’accions puntuals cal reformular el projecte, cercant la implicació dels agents que realment tinguin la potestat de marcar uns rotunds i necessaris 360 graus a la roda del canvi.
Si no ho aconseguim, el treball de tantes i tantes persones de bona fe ens permetrà continuar creient en la Humanitat. Però amb això no n’hi ha prou per canviar-la...

Temps afegit

La matinada de dissabte a diumenge passat, s’executà un cop d’estat a les dues en punt. En aquest instant, l’hora legítima fou desnonada del seu àmbit i obligada a cedir el pas a una orgullosa agulla petita del rellotge amb ànsies de trepitjar ostentosament i nerviosa el número tres.

Estem acostumats que ens prenguin coses en base a uns drets superiors. Impostos, decrets que hom considera a nivell subjectiu injustos o opinions poc contrastades a les quals ens aferrem com a un ferro roent… Però d’aquí a que ens robin seixanta preciosos minuts!
Amb tots els esdeveniments que hauríem sabut encabir en aquest preuat habitacle temporal i que ara es veuran condemnats, com moltes altres accions, a l’enèsima propera ocasió…!
Aquesta és l’excusa.

En realitat, però, és certament qüestionable la utilitat vertadera de l’horari d’estiu.
El DST (Daylight Saving Time), que és la denominació completa de l’invent, pretén prioritàriament reduir la despesa energètica (i, per tant, les emissions contaminants) associada a l’ús de llum artificial, fent que la gent habiti amb un major percentatge les hores que estan sota la influència de l’astre rei.
Per tant, pot ser que hi hagi repercussió pel que fa al comerç i algunes localitzacions concretes, però poca cosa es pot esperar.

Segons la Generalitat de Catalunya, aquest canvi comportarà un estalvi de 19 milions d’euros (uns 6-7 euros per llar catalana). És possible; però també hi ha el contrapunt d’una alteració del son que ens trasbalsa, com a mínim els primers dies d’aclimatació, tot el cicle biològic.
A més, hi ha un estudi desenvolupat a la Universitat de Califòrnia que contradiu aquesta teoria per afirmar que l’efecte és justament el contrari. Ho expliquen argumentant que els primers jorns de primavera, en fer-se de dia més tard, es posen en marxa els termòstats de les calefaccions; a més, en anar avançant l’estació, l’hora suplementària de sol al final del dia causa que els aires condicionats romanguin en marxa una hora més.

I és que avui en dia preval un modus vivendi, amb totes les seves comoditats, que ens hem muntat artificialment. Els rellotges de sol han perdut la partida amb els moderns aparells digitals, més exactes però depenents de la corda que una força suplementària els pugui donar.
Fa uns anys la despesa energètica important a nivell domèstic era a causa de la calefacció. Ara tenim calefacció, aire condicionat, aparells audiovisuals diversos, llums decoratius i funcionals, ordinadors, mp3’s, mil carregadors diferents, etc. És a dir, tots els endolls ocupats. És el preu del confort.

Per això estan sorgint veus que reclamen un relaxament d’aquesta “modernitat”. Saber arrecerar-se a alguna mesura realment eficient per combatre el sobrepreu ecològic i econòmic de l’energia que, de pas, ens permeti reemprendre un mínim contacte amb els principis d’uns orígens que, de ben segur, sabríem valorar.

Cada dia són més nombrosos els partidaris d’un decreixement organitzat i responsable.
Abolir d’un cop aquest excés consumista i aprendre a viure amb la mesura justa de les coses, sense acabar d’esgotar els limitats recursos naturals (entre els quals s’hi inclou la nostra paciència!) que ens queden.
És un pas enrere per agafar carrera. Una inversió de futur que potser suposarà perdre diners, però no pas malgastar aquest temps que ara estem regalant, hora a hora, en cabòries i arguments que no són pas els nostres.

Primavera, prima donna

El retrobament amb uns tons verdosos que s’havien extingit, el vol de l’oreneta o la crescuda dels flocs de flors blanques dels ametllers… Són coses que seran normals d’aquí a unes setmanes, però en aquesta, quan hem sentit la pronunciació del mot primavera com una bona nova, esdevenen primícia.
Avui es converteixen en quelcom més que recursos poètics.

I és que tots aquests elements són senyals, indicis d’una transformació que anhelàvem amb força. Per això quan els detectem després d’un període d’absència els passegem d’un cantó de boca a l’altre, delectant els sentits amb el seu gust.
És la parsimònia dels sentits; el tast d’antigues vivències que prometen, a través de la sintonització amb l’experiència, el ressorgiment de noves sensacions.

És per aquest motiu que quan percebem el primer dels símptomes la nostra imaginació comença a fer rutllar la maquinària. El producte serà un percentatge indeterminat (i unipersonal) d’espera, esperança, temor i de tots els destil·lats possibles, producte exponencial de les múltiples barreges que els sentiments poden originar.

Quan hi ha un punt d’inflexió que indica el canvi, mentalment fem una prèvia de la seva influència i del paisatge que el futur ens depara. Per això ens excitem simplement amb una tènue perspectiva.

Som éssers que necessitem aire, aliment i expectativa per sobreviure. Per molt resolta que sigui la nostra vida, no ens és grata l’observança d’una plana immensa fins a la meta. Necessitem girs, canvis de rasant i una successió d’horitzons de diverses tonalitats i velocitats d’aproximació per seguir motivats.

La primavera que arriba ara ens promet un canvi de rutina, l’oportunitat de poder abandonar la closca per explorar l’exterior. És un temps més permeable a les ganes d’experimentar, la sofisticació d’un renaixement que extreu brillantor d’aquells elements que semblaven completament erms, inerts.
La primavera és la prima donna de la funció. La protagonista temperamental que no deixa ningú indiferent quan comença a cantar.

I de la mateixa manera que atorguem llum i ens deixem revitalitzar (la sang altera...) pels primers símptomes de la ben retrobada estació, els indicis d’un munt d’altres coses tenen els mateixos efectes per a nosaltres.
L’auguri d’una trobada, d’una nova opció a afegir a l’interrogant d’una tria, d’una vetllada especial, d’un desenllaç per al problema que arrastrem des de fa temps o una simple intuïció sense fonament augmenten les revolucions del nostre ja de per sí ballarí món.

Abans parlàvem del recurs poètic que han esdevingut en l’imaginari col·lectiu els anuncis de la primavera (la flor, els colors, la hibernació rompuda...). Aquest és un detall molt representatiu.
I és que, si ho pensem bé, la poesia té en general tendència a ocupar-se dels indicis, més que no pas dels fets com a tals.

Això pot ésser per dues raons...
La primera: perquè la realitat (que, implacable, arribarà o bé desplaçarà la il·lusió mitjançant el braç de la impaciència) acabarà esquinçant, per bé o per mal, la màgia del somni. I és que una confirmació negativa conduirà a la decepció, però una confirmació positiva, passat el primer estímul, ens reportarà només la tasca d’haver d’empescar-nos un nou objectiu que ens serveixi d’estímul.
La segona: perquè com a indici acceptem detalls minúsculs (un gest, una mitja paraula, la previsió d’un efecte papallona, un silenci... ), fàcilment mal·leables i que aconseguirem encabir còmodament en l’àmbit de les nostres quimeres. I per nosaltres esdevé molt menys complex bastir una felicitat a partir de les seves peces que no pas dividir el que tenim en petites porcions i reconèixer en cadascuna d’elles un motiu particular de joia.

Paisatges inesperats

Una capa que ho transforma tot; una manta blanca que converteix la quotidianitat en l’excepció, la rutina en diversió: la neu.

Fa una setmana que en vam tastar les conseqüències (alguns més que altres, certament). La nevada extraordinària ens va sorprendre, tot i que estava de sobres anunciada. La blancor va organitzar una mobilització general que posà el país de potes amunt.
I la sorpresa que és indubtablement una bona nova per al vailet que podrà rodolar amb joia pel mantell de flocs, esdevé un fet negatiu quan els sorpresos són els que haurien hagut de preveure l’assumpte.

Quan ens enfrontem a una situació que sobresurt del que és habitual, és quan realment tenim l’oportunitat de posar nota a la planificació.
Les teories sempre són bones fins que un mètode inductiu (suportat per l’experiència) o deductiu (basat en la hipòtesi, en què partint d’un enunciat universal s’inferirà un enunciat particular) no en reafirma les bondats.

I la nevada del passat vuit de març va trencar uns quants esquemes i, més que això, va mostrar que cal replantejar molts dels models que teníem fins el moment.
Si no, que ho preguntin a la gent de les comarques gironines que es van quedar aïllats i sense els serveis bàsics fins a sis o set nits; o mirin el trasbals que arribà al nivell de col·lapse a Barcelona. Tot, per quatre flocs que no es poden ni comparar amb les condicions severes que pateixen molts altres països.
S’imaginen què passaria amb les nostres infraestructures sumades a aquesta reacció alentida durant l’hivern noruec?

És clar que em poden contestar que en els països que les condicions meteorològiques són especialment crítiques d’una forma normal, ja tenen uns mecanismes reguladors més adaptats a les circumstàncies. Però és que aquí no estem debatent sobre la preparació a la neu, sinó justament sobre la resposta a un esdeveniment inhabitual.

Un paisatge inesperat representa la descoberta, la sorpresa. És l’esperit que guia l’aventura; allò que posava en marxa els antics descobridors cap a continents desconeguts o fa que alguns muntanyencs estiguin disposats a jugar-se la vida per tenir una visió que molt pocs altres mortals tindran l’ocasió de viure.
Un paisatge inesperat és un moment que quedarà gravat a foc en la memòria.

Però com a bons animals de costums que som, cada nou escenari suposarà sens dubte un repte.
Necessàriament les primeres passes en l’hàbitat recentment encetat seran indecises i feixugues.

El que ens permetrà superar el llast de l’experiència que no hi és, serà potser la dosi extra de confiança que ens ha d’aportar el bagatge previ.
I és que a les portes del camí desconegut, qualsevol creuament que suposi haver de triar trajectòria serà un drama.

Com superar, doncs, la situació? Segurament estirant de la corda del que haurem viscut fins aquell punt de la nostra existència. A vegades potser fins i tot havent de fer ús del mecanisme d’acció-reacció: actuar i veure que hem encertat per seguir endavant, o bé tornar a la casella inicial si veiem que l’elecció no fou la correcta.
La tria, en aquest cas, serà en un principi irremeiablement deductiu. La inducció, si de cas, ja ens farà repensar la hipòtesi.

I això val per a tothom. Des del polític que ha de gestionar una situació d’excepcionalitat en el seu país fins a l’emprenedor que dubta abans de tirar-se a la piscina en un moment d’incertesa econòmica.
La qüestió és haver meditat la situació, i actuar en conseqüència amb la coherència d’un passat a les espatlles.

Ara, quan els actes pretèrits forgin un currículum de despropòsits (i haguem ensopegat massa cops amb la mateixa pedra), costarà que la confiança resisteixi l’envestida del paisatge inesperat.

La màquina del temps

El temps és la cinta transportadora per on ens desplacem amb l’ànim que no sigui gaire sovint trapezi.
I és que el temps ens transporta per paisatges modelats per les seves circumstàncies combinant-se amb les nostres; però de tant en tant pot esdevenir l’artilugi pervers que ens ensenyi en primer pla l’abisme d’una velocitat excessivament elevada. És quan ens n’adonem que hem estat perdent detalls pel camí.

Tothom percep el passar dels anys d’una manera personal, a la seva manera. Els instants travessats, les vicissituds superades, les esperes o els dols ressonen amb una oscil·lació característica que modifica en la nostra percepció la llargada de la ruta.
A part d’això, també el sentiment col·lectiu. És cert que quan les dificultats de l’entorn pròxim es fan sentir i som testimonis d’un solc en l’esperit conjunt, la pendent ens alenteix el transcórrer.

Per aquest motiu els mals moments s’eternitzen. Perquè s’han de superar i això costa, però també perquè els emmarquem com a experiències importants mitjançant un monòlit al qual donem voltes a través de l’experiència quan arriben noves complicacions (segur que ho acabaran fent).

I ens anem emmotllant als instants que corren com podem, tant a través de mecanismes individuals (recerca de solucions, motivació, educació, voluntat, persistència…) com de mecanismes d’espècie o evolutius (modes, adquisició de nous coneixements i tècniques, aplicació de tecnologies…).

Per posar un exemple d’aquests darrers elements, fa uns anys la moda dictava que tot havia de sonar a revolucionari. La publicitat mirava de vendre’ns productes com més innovadors i trencadors millor: noves formulacions per als detergents, televisors de cinquena generació, pans de gustos, aigües de colors, formatges sense sabor de formatge…
En canvi, uns anys després la tendència s’ha invertit i es cerca de nou allò que per bé o per mal (massa cops per mal) havíem vist superar-se. Avui es persegueixen els productes “de tota la vida”: verdures ecològiques, minimització de botons en els utensilis electrònics, sopes com les de l’àvia, mètodes de producció tradicionals, modes vintage, gustos d’abans…

Suposo que aquest afany de recuperar característiques de temps pretèrits respon a la voluntat d’alliberar-nos en certa manera d’un present que se’ns presenta carregós, inhòspit i agressiu.
Ja hem vist on ens ha conduït aquest ritme de vida desenfrenat; seria una benedicció tornar de tant en tant a una existència en blanc i negre, sense tants sorolls ni presses.
Però únicament de tant en tant, això sí, que si no encara perdríem els privilegis del progrés!

El que cerquem és una pausa, una tornada a la natura i als orígens per esborrar del mapa, principalment, alguns comportaments que havíem anat adquirint mentre ens deixàvem endur per la corrent de la rutina. Sense ni tan sols arribar-nos a preguntar per què.

Abans de declarar-se oficialment aquesta crisi, estàvem arribant a uns extrems alarmants de competitivitat (entre nosaltres; no pas competitivitat de la que seria oportuna). Escoltàvem els cants de sirena del sistema (i de les entitats financeres), prometent-nos enormes facilitats per disposar d’allò que sobrepassava el nostre poder adquisitiu real. Per tant, si el veí havia comprat allò tan car sense merèixer-s’ho tant com nosaltres, per què jo me n’havia d’estar?
I aquesta actitud s’havia anat filtrant d’estranquis des de l’economia a molts altres àmbits de la nostra quotidianitat.

Ja que en el temps hem trobat un enemic rotundament invencible, només ens resta matisar-lo perquè esdevingui un territori més afí a la perspectiva, més acollidor.
Juguem amb la dualitat per, com a mínim, maquillar l’espai.
Per això les modes van canviant, per contraatacar la parsimònia accelerada dels anys amb tons que n’apaivaguin l’agressivitat o bé per escalfar-ne la monotonia amb lleus frivolitats generalitzades.
Són l’única màquina del temps que la tecnologia ens permet, per ara.