Construint tres reis

Si no arriben a llegir mai aquest article estan totalment disculpats: sé que tot just Ses Majestats d’Orient acaben de passar i que han deixat un bon nombre de deures pendents.
Aquests dies, toca muntar joguines pels menuts (la típica actitud d’alguns pares de “frustrar” els seus fills “robant-los” el joguet amb l’excusa d’arreglar-lo o ensenyar-los com funciona), llegir enciclopèdies d’instruccions per posar en marxa l’utensili més innecessari o veure on emmagatzemem les noves coses en els indecents metres quadrats de les nostres minúscules llars.

I sí; vet aquí un gos, vet aquí un gat, però aquest Nadal ja s’ha fos. A l’horitzó, una tremenda pendent que promet allargar-se més enllà del gener i fins i tot del febrer o el maig.
També és cert que vindran multitud d’excuses que provaran de distreure la nostra incessant monotonia. Per començar, unes rebaixes ja a la cantonada que ens ajudaran a foragitar la rutina amb l’impuls de l’estrena, amb l’energia de la nova possessió. És clar que tot té un preu i, ni que sigui rebaixat, aquest s’acabarà pagant.

No serà el mateix. El ball d’aquests últims dies ens ha encomanat el ritme i la cantarella de l’estat d’excepció de les Festes. La bateria és probable que se’ns hagi carregat força i que sigui de gran ajuda per iniciar l’any nou i els maldecaps que successivament i irremeiablement aniran arribant. La marxa no s’atura, mai ho fa.

Tot just fa un parell de setmanes estàvem ocupats fent la carta als Reis Mags. Somnis i il·lusions per fi a tir de pedra, amb la dolça espera de la confiança en aquells que ens estimen tant que poden tornar-ho tot possible… Una enumeració, una simple enumeració de coses capaç de transportar-nos a indrets d’infantesa, en aquell estat d’excitació permanent del qui desconeix el significat del mot impossible…

I ara que la llum del matí del dia de Reis ha convertit la incògnita en un despertar revelador, tenim dues opcions. La primera: alegrar-nos d’haver estat tan bons que ens han portat tot el que ens han regalat (molts cops aquesta ofrena vindrà sota l’aparença de l’alegria dels que reben). La segona: mantenir intacte l’alè fins l’any vinent, bescanviant el valor material d’allò que no ens han dut per l’oportunitat d’esforçar-nos per aconseguir-ho o de millorar per tornar-ho a provar d’aquí a dotze mesos.

Tant de bo fantàstics personatges com els tres que il·luminen el sis de gener es quedessin amb nosaltres tot l’any. Però com que les seves obligacions els faran retornar inexorablement al seu país per preparar la propera gran operació de logística, seria positiu cercar-ne substitutius (mai substituts), persones capaces de retornar-nos quotidianament la fantasia, la lluïssor d’ulls, la joia...

Com haurien d’ésser aquests individus dignes de despertar-nos el que tenim adormit?
Podem tendir a creure que seria molt complicat trobar algú capaç de retenir un do tan preuat, i deixar-ho córrer; o bé podem triar l’altre cantó per disposar la nostra fe a fons perdut i afirmar que aquest objectiu seria tan fàcil com que algú personifiqués les característiques que més trobem a faltar darrerament en aquesta societat o en les nostres vides.
No seria pas res descabellat: simplement algú que confiés en les persones, de la mateixa manera que l’infant confia en la monarquia que li regalarà un somriure; algú que s’assegués al banc de l’andana amb la seguretat que mil trens interessants estan per venir encara i algú que s’agafés els problemes com el pretext que realça l’alegria que de segur vindrà després.

Sense anar més lluny, si nosaltres fóssim capaços de reunir aquestes tres característiques ja seria un bon començament.

De reis només n’hi ha tres, que per aquest any ja han passat; però amb una mica d’entrenament podríem arribar a esdevenir uns patges dignes, més enllà d’Orient i Occident, més enllà del treball temporal... Persones amb la il·lusió sempre preparada per desembolicar el regal del dia a dia, la veritable sorpresa que ens posa a l’abast de la mà el tresor de l’eterna infantesa.

Espill de Nadal

Tothom ho sap i és profecia. Més ben dit, en fem profecia… Les nostres ganes ho poden gairebé tot i fan que assumim aquestes dates com la redempció de la resta d’any. L’instant que ens salvi…
Qui té a la consciència el llast d’un error es lliga amb devoció a les aigües expiatòries del Nadal per purificar-se, i qui sent més o menys impol·luta la seva ànima no desaprofita tampoc l’ocasió de banyar-se en l’excés d’aquestes festes per renovar l’esperança, la desmesura que ens permetrà fugir de la insipidesa habitual.

El Nadal se’ns planteja com un mirall al qual ens exposem amb fruïció. Ens plantarem davant seu i observarem el reflex amb l’íntima curiositat del descobrir-nos a nosaltres mateixos a través d’uns ulls aliens. A través del filtre de colors especials que haurà plantat la tradició i la solemnitat a l’ambient.

Durant les setmanes que dura l’estat d’excepció (alabada excepció), els espills desafiaran les lleis de la física. No hi haurà reflexió ni refracció que valgui, solament una alteració planificada de la consciència per fer-nos partícips de l’excepcionalitat d’aquest començament d’hivern.

Drets davant de la superfície plana del vidre que ara ens desafia amb una insinuació que és d’acollida, contemplarem de fit a fit la imatge i arribarem a la conclusió que avui actua potenciant aquells detalls positius que sovint hi són, però que habitualment passen inadvertits sota la transcendència de la nostra negativitat.
Però no avui. Avui, no. En aquests jorns de carrers engalanats la rialla dels infants que transiten pel carrer es fa més evident, la música més audible, les preocupacions més etèries, i cadascú veu en el seu alter ego presoner del cristall una persona un xic més digna. I el que és encara millor, cadascú aprecia tot el marge que té de millora, tant a nivell individual com col·lectiu.

Certament, és un estat una mica irreal. Hem respirat la droga dura de la il•lusió, i això repercuteix en uns inevitables efectes principals i col·laterals.
Primerament, la vida serà una mica més dolça perquè l’alegria és un ens encomanadís que es propaga amb extrema facilitat; la pandèmia que ara més ens convé.
Després, també aquest retrobat estadi de confiança provocarà que gosem pensar més enllà, que la nostra imaginació gosi volar per sobre de fronteres imposades per la conformació i traci plans i projectes de futur més ambiciosos del normal. Propòsits que tant de bo no quedin ennuegats per la pendent que en molts àmbits representarà el gener.
I finalment, en l’època nadalenca tots ballem en cert grau el fado de la nostàlgia; la saudade de llocs que han marxat o l’enyorança de persones que ja no hi són… El retrobament i aquest “passar llista” exalten la sensació agredolça.

També és veritat que algunes vegades s’organitza un muntatge al voltant d’aquestes dates que ben poc té a veure amb el Nadal autèntic. Consumisme i debats enfrontats sobre què es celebra o què es deixa de celebrar aquest dies (qui opti pel fred festeig de les “vacances d’hivern”, creences religioses o laïcitats al marge, estarà perdent quelcom tan valuós com el pes de tants anys de tradició) es donen la mà per aigualir l’esperit original.
Però, al capdavall, el que queda en la memòria són els instants compartits, les nits màgiques, l’atrezzo dels llocs públics i de les llars i, sobretot, la transformació que s’origina.

Un mirall mai no menteix, i si aquest Nadal reflecteix un individu millor del que som, serà segurament que tot és possible i que tot queda per fer encara; tant durant aquestes festes com més enllà…

Bones Festes.

Bones Festes

Kiribati

La República de Kiribati és una nació-arxipèlag conformada per una illa coral·lina (Banaba) i trenta-dos atols, situats enmig de l’oceà Pacífic i anomenats antigament Illes Gilbert mentre durà l’ocupació britànica.
Fins ara, aquest indret era conegut a nivell anecdòtic a causa que, en ésser el país més a l’est del món, és el primer a rebre l’any nou, ara que s’acosten les dates... I poca cosa més se’n sabia.

Però fa un temps que el seu president, el senyor Anote Tong, està posant el crit al cel amb la intenció que l’opinió pública mundial es faci ressò de la delicada situació per la que passa la seva terra.

I és que Kiribati es troba situat només dos metres per sobre del nivell del mar, i naturalment és carn vulnerable davant dels efectes altament devastadors del canvi climàtic.
L’escalfament global que potencia el creixement dels oceans ja ha cobert algunes de les seves plantacions agrícoles i ha obligat a recol·locar algunes poblacions; però ara la totalitat dels seus cent deu mil habitants, la majoria aborígens, estan en el punt de mira de les alteracions ambientals, i tenen seriosament compromesos casa seva i els llocs que fins ara havien habitat.

Per tant, el president Tong s’ha vist obligat a començar a planificar el trasllat dels l-Kiribati (que és com s’anomenen els habitants). De moment no hi ha pressa, però no cal ni dir que una empresa tan important no és tema que es pugui deixar precisament per a última hora.

En primer terme es van manejar tres opcions: solucionar el problema, trobar un tros de terra en algun altre lloc a resguard de les aigües on poder refundar la nova Kiribati, o bé facilitar la sortida escalonada dels l-Kiribati per lliure cap a noves destinacions on tornar a començar.

Lamentablement, la primera opció, la lògica, es va haver d’abandonar a les primeres de canvi, ja que, segons el Banc Mundial, construir un dic temporal de reforç costaria més del doble del PIB estatal.
I malgrat que qui contamina són els altres, els efectes haurien de ser pagats solitàriament des d’aquest racó de món quasi verge...

D’aquesta manera, quedaven dues possibilitats; però els primers contactes diplomàtics ja estan desmuntant igualment la que apostava per cercar un territori on bastir de zero el país.
Avui no queden contrades sense bandera. És més, actualment sembla que es pretengui que les banderes i la seva honra siguin el més important, per sobre de tot i de tothom.
Per aquest motiu i malauradament, és quasi segur que resultaria impossible que algun país cedís un tros del seu regne per acollir els necessitats ciutadans de Kiribati. Seria massa demanar… Casos com els de Palestina o els del poble sahrauí no fan més que recordar-nos-ho cada dia.

Per això la possibilitat més factible consisteix a enviar els nois i noies cap a lloc segur ara i de forma esglaonada, abans que l’evacuació hagi d’ésser forçosa. Austràlia i, sobretot, Nova Zelanda són avui per avui les nacions més interessades a acollir aquest contingent humà.
L’objectiu que es pretén és que els joves es formin ja des d’un principi al lloc que serà la llar definitiva per a ells, aprenent en destí noves professions i fent menys traumàtica la transició de grans cap a l’alternativa.

I aquí hi ha dues reflexions:
Primera, que als grans no els importa gens ni mica el que el destí pugui deparar als pobles petits (ens expliquen l’esternut del president d’un país poderós, però no val la pena que ens assabentem d’una nació que agonitza negada); no els remou la consciència ni el fet que ells hagin estat en bona part els causants del mal aliè.
I segona, que mentre hi ha pobles que debaten què volen ser de grans mitjançant política i debats purament teòrics, des d’un extrem perdut de planeta se’ns relativitzen les quimeres tot ensenyant-nos que un ens geogràfic també pot morir.
I no pas en llenguatge figurat com el que nosaltres per aquestes latituds sovint apliquem, sinó completament de debò.

Es busquen tres porquets

El conte començava com tots els contes, amb una frase extreta del patró que els relativitza atorgant-los un inici estàndard.
I és que qualsevol conte s’inicia i acaba amb una frase feta, perquè siguem conscients que el que hi ha entremig queda sotmès a la censura del fer-nos grans. Creure’l o no depèn només de nosaltres i de la nostra pressa d’exercir d’adults.

L’avi, que tenia el seu nét entre els braços, era ben conscient d’aquesta previsibilitat quan inicià el relat:

… Hi havia una vegada un país, un país ben petit, en el qual els seus habitants anaven i venien sense un rumb fix, fent dues passes endavant i tres endarrere, presos de la indecisió i d’una por ancestral de fer enfadar a no se sap ben bé qui. Segurament a tothom menys a un amor propi rovellat i quasi ferit de mort.

Aquest país poruc tenia una relació de dependència amb els seus veïns.
Evidentment, no era una dependència econòmica (a no ser que hi hagués certa afinitat per les pràctiques masoquistes), ni tampoc un efecte d’afecte incondicional, i molt menys encara una necessitat mútua per beneficiar-se en uns interessos compartits o una logística a mig camí entre ambdós (a la pràctica, només constituïa més gent a convèncer a l’hora de consensuar acords).
Més aviat era un vici al qual havien acostumat els anys i el fet d’haver tingut durant la història íntims enemics comuns. Per això ara el fantasma d’una síndrome d’abstinència massa dura sorprenia de tant en tant sota la forma de crítics implacables, llibres sacralitzats amb desmesura i de veus enfollides que vomitaven renecs apocalíptics amb devoció.

I eus aquí que els caps pensants d’aquest minúscul racó de món debatien constantment sobre la forma d’aïllar-se dels veïns sorollosos sense arribar mai a la conclusió definitiva.

Uns, els més indecisos, proposaven bastir un mur que no importunés ningú, ni als de dintre ni als de fora. Per exemple, una paret de cartró, amb l’altura suficient per no ésser empipats tan fàcilment i estalviar-se veure certes cares però, alhora, suficientment insignificant i prima com per no molestar els que no poden ésser molestats (amb una mica de sort, fins i tot el pacte de finançament podria emmotllar-s’hi).
Aquesta mesura era compatible amb l’estira i arronsa que era estadant habitual de la frontera entre ambdós territoris. Fer-se l’emprenyat quan convé, però estar oberts a esquinçar el paper, a pactes i a aliances quan l’ocasió s’ho valgui (sobretot si convé a la nostra posició social o a la butxaca).

El segon grup era de l’opinió d’aixecar una construcció més resistent que fes el paper d’un cop de puny sobre la taula. Una barrera de fusta, per exemple, que no es deixés tombar per la primera bufada del llop. Però com que tallar tanta superfície seria un treball exigent, haurien de demandar el suport de tota la població. La unió fa la força, diuen.
El mal d’aquesta idea, de seguida es va veure, és que estava mancada d’un final que garantís quelcom. Era anecdòtic, un tast incomplet… Que la gent faci el que pugui, i si ens quedem a la meitat no passa res, s’haurà intentat. I contents de la suor derramada, però al capdavall, amb una valla a mig fer per on continuaran entrant els que abans entraven…
Una solució tan provisional com una consulta popular no vinculant…

I, finalment, la tercera opció era erigir una construcció a prova de dubtes, sòlida i resistent, de maons contrastats i, si cal, amb una bona caldera d’aigua bullent a peu de xemeneia per si hi ha intrusos (Goethe deia que qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d’història viurà a les fosques la resta de la seva vida).
Però això ja provocaria la necessitat de demanar permís d’obres majors als veïns i, com que costaria que ens el concedissin, conduiria inexorablement a la disjuntiva de l’ara o mai…

Quan va haver dit això, l’avi es va quedar inesperadament mut, pensatiu, com si se li escapés la pròxima frase.
Llavors, com que els nens petits són sensatament irreflexius, espontàniament meditatius, el vailet a qui explicaven aquest relat va adonar-se immediatament de la moralina i que el final no es plantejava senzill.
Avesat a tants contes, va concloure que a aquest conte li faltaven tres porquets per tenir una conclusió decent i, per contra, li sobraven massa protagonistes que eren persones de carn i óssos com ell, o la mare, o el veí, o l’Arnau, o la profe Marta…

“Un conte sense porquets no té gràcia”, va exclamar convençut. I l’avi no va poder evitar canviar el posat transcendental i esbossar un mig somriure en direcció al cel.