Impacients

Diumenge passat, quan molta gent començava a celebrar el títol de lliga per al Barça, un gol in extremis del Vila-real va frustrar la pressa per aixecar els punys cap al cel.
De totes maneres, tot sigui dit, per apaivagar momentàniament la fam de festa ja s’havien celebrat anteriorment dos simulacres, pels resultats dels partits contra el Reial Madrid i el Chelsea. Però es veu que no n’hi ha prou, i aquest any (aquest any, sí) la trempera dels culés és desmesurada.

La veritat és que no hi ha, ni hi ha d’haver, cap circumstància que posi traves a l’alegria. Si ens sorgeix un motiu per organitzar una festa, només faltaria que no l’aprofitéssim; és més, tontos seríem si no inventéssim excuses de tant en tant. El pesar i el desànim ens assetgen contínuament. Quin gran plaer poder-los foragitar puntualment amb la maça de la joia!

Ara bé, és de justícia reconèixer que som summament impacients, i alguns indicadors semblen mostrar que cada vegada ens hi estem tornant més. El tema del Barça, de festejar abans dels títols, no fa altra cosa que confirmar aquest extrem.
Les hores atapeïdes de contingut, extremament denses, empenyen la tranquil·litat que podríem tenir d’altra manera. Les exigències socials i professionals ens han entrenat per passar per sobre de les coses com si es tractés de brases roents, corrent i pràcticament a saltirons. Fins al punt que aquesta urgència s’ha encomanat a les accions de lleure o plaer que teòricament n’haurien de prescindir.

Potser aquesta pressa es deu a què hem adquirit l’hàbit de fer moltes coses a la vegada. Llegim amb el televisor engegat mentre ajudem els nens amb els deures i donem conversa als que tenim a la vora... No sé si és que la nostra ment, malacostumada, ens requereix saturació per rutllar eficientment o bé és el nostre inconscient qui demanda que omplim el cap fins a l’extenuació per no pensar en cabòries i maldecaps perversos.

Un bon exercici seria poder viatjar un segle enrere per exercitar la paciència.
Reviure aquelles necessitats bàsiques que llavors no consistien com ara en pitjar simplement un interruptor o un comandament; gastar un parell o tres de dies per anar a ciutat; dependre absolutament de la llum solar o del caprici de les estacions; haver de planificar la jornada amb la reserva prèvia d’unes quantes hores destinades, simplement, a la supervivència i als quefers diaris, purament i dura...
Segurament així ens curaríem de cop d’aquesta ànsia. L’actual culte a coses que si ho penséssim assenyadament (i avorrida, d’acord) són totalment supèrflues potser seria retallat fins a una mesura més justa. Aprendríem a reconèixer quan la velocitat és necessària o quan podem permetre’ns posar una marxa més curta.

Al cap i a la fi, el que ens interessa és que les coses arribin. En la majoria d’ocasions, mostrant-nos impacients no avançarem pas els esdeveniments. Ara bé, el que sí aconseguirem serà fer ostentació del nostre anhel que allò s’acabi concretant d’una vegada.
Deu ésser que estem de sobres escarmentats i que massa cops hem perdut coses, per desitjar amb semblant ímpetu.

Samurais

Observant els rànquings de vendes del passat Sant Jordi observem que algunes coses estan canviant.
Afortunadament, el costum dels llibres i la rosa resten invariables, però sí que es modifiquen els hàbits de consum en matèria literària.

Aquests últims temps, per exemple, s’està constatant, i no simplement per la diada del vint-i-tres d’abril, un considerable augment en les vendes dels llibres anomenats d’autoajuda.
Sense anar més lluny, el darrer Sant Jordi van triomfar, per exemple, els títols de Sebastià Serrano, El Secret de Rhonda Byrne o El silenci de Gaspar Hernández (que tot i ésser considerat novel·la té molts tocs de llibre d’autoajuda). Com sempre, acompanyats pels autors mediàtics (barrejant en bona proporció humor, experiència personal i, com no, consells) i com a novetat rutilant la munió d’obres que versen sobre la crisi incessant que ens assetja.

Entre aquests treballs que aprofiten la tirada d’aquest mal que patim, també en trobem per a tots els gustos. Des dels que aprofiten l’avinentesa (¿?) per fer didàctica dels termes econòmics o els que miren de descriure la conjectura econòmica que ens ha dut a aquest pou, fins als que proposen mesures per sortir el més ben parats possibles de la crisi o, fins i tot, sortir-ne reforçats.

Avui termes com innovació o emprenedoria ens són molt familiars. Tothom anomena aquest tipus de mots com si fossin els amics íntims o els oncles rics d’ultramar que ens han de deixar el crèdit necessari per remuntar la marejada en contra. Són moda i, per tant, diners.
I els lectors ens aferrem a qui ens parla d’aquests bots salvavides amb esperança. Tot i que, per molt que s’hi escarracin, a molta gent potser aquestes nocions els queden sincerament lluny, fora de l’abast, excessivament pretensioses. Tinta correguda sobre paper mullat.

Ara bé, el que és probable és que l’èxit que estan tenint les pàgines que ens procuren recomanacions ve perquè ens sentim mancats de quelcom. I és normal. Als medis de comunicació diuen que ens trobem al mig de l’ull de l’huracà i, el que és pitjor, en lloc de la calma el que està per venir és una successió de tempestes, cadascuna pitjor que l’anterior. No podem fer altra cosa que beure d’aquesta violenta espiral. Llavors, sols resta l’ofec.
Per tant, quan algú diu tenir la vareta màgica per retornar-nos a l’esplendor o, millor encara, poder-nos proporcionar la terra promesa o una simple resposta, li fem confiança.

Un fet molt significatiu és que fa uns anys els llibres d’autoajuda s’emmirallaven en una pretesa espiritualitat per fer-nos entrar al cantó positiu de la vida. Tantres, el poder curatiu del Bé a què tantes vegades ha apel·lat Paulo Coelho, el Yin i el Yang, o simplement una tècnica de meditació efectiva que fes reposar l’ànima... La qüestió érem nosaltres; nosaltres al marge dels altres, ja que amb un Jo satisfet es pressuposava una total connivència amb els demés.
Avui, però, els llibres que ens han de fer millors persones no es fixen en aquests conceptes, ni tan sols en l’individu singular. Els llibres de no-ficció que han triomfat l’últim Sant Jordi ens parlen de competitivitat, d’ésser millor que els altres per superar-los, o de lideratge, per guanyar-nos el dret de l’última paraula, o d’estratègia, com si haguéssim de limitar l’existència al 8 per 8 d’un tauler d’escacs... Contínuament referents pseudo-bèlics que ens comparen (enfronten) amb els que ens envolten.

Un dels títols d’èxit actualment en les llistes de vendes afirma que la crisi que patim és ninja.
Continuant amb les metàfores japoneses, potser en realitat aquesta crisi és un samurai practicant l’harakiri. Abans del deshonor, tallar d’arrel amb tots els vincles i fer foc nou.
Tant de bo que una mala època pugui servir com a mínim per a això.

Pandèmies

Per si no en teníem prou amb la maleïda crisi i tot el panorama que hi ha per endavant, ara es veu que des de Mèxic ens arriba una nova i devastadora malaltia, la grip porcina.
El potencial destructiu d’aquest virus diuen que està maximitzat, ja que és un híbrid amb components porcí, humà i aviari. I sobretot els dos darrers adjectius han aixecat la veu d’alerta: humà significa, no podria ésser d’altra manera, que afecta els humans; i que sigui alhora aviari el fa altament patogen.

De moment van dibuixant-se contínuament i sense fre sobre el mapa terrestre nous punts en les zones on s’ha diagnosticat la malaltia. El broll amb epicentre a Ciutat de Mèxic va escampant la seva rauxa de malestar i por. Fins i tot els experts comencen a plantejar-se la possibilitat que l’epidèmia esdevingui al final pandèmia. Per una o altra cosa sempre ens toca patir...

És cert que el temps d’ara, amb l’excés d’informació que transmet sistemàticament, ens porta ràpidament al catastrofisme. Fins i tot abans d’avaluar les causes o de contrastar la fidedignitat de la notícia aquesta està ja ocupant titulars a tot el món.
Ara bé, com que si haguéssim de fer massa cas de les perspectives fatalistes que ens envien constantment estaríem espantats sempre, sovint optem per passar absolutament del tema. Això té, com en el conte del llop, l’efecte secundari que quan en passi una que de ben segur ens acabi afectant a tots plegats no ens la creurem i l’esperarem mirant cap a l’altre costat.

És un dels mals de la globalització. I és que tot i que habitualment emprem aquesta suada paraula per parlar de tendències econòmiques o de consum, és aplicable a moltes situacions.
La grip porcina mateix, fa uns anys s’hauria quedat limitada geogràficament molt més temps, ja que els moviments de persones o de mercaderies internacionals eren molt menys freqüents. Tot i que partim de la premissa que no seria recomanable tornar a aquesta situació (si no, que ho preguntin a qui estigui a punt d’encetar un viatge de plaer), això és una realitat.
Fa mal només imaginar-se, encara que sigui per un breu moment, què passaria en les condicions actuals de moviments internacionals si es declarés una pandèmia contundent com la de pesta negra del segle XIV o la de grip espanyola de principis del segle XX.

I talment com la grip, tancant l’aixeta d’aquest món global que ens ha tocat viure ens estalviaríem tantes i tantes coses dolentes…
Per si hi ha dubtes, valgui reforçar que això és una metàfora. L’opció d’un món comú (només en tenim un, de món) ens aporta veritablement molts inputs positius (una cultura compartida, conèixer tradicions, multiplicar les possibilitats…). Però sempre que hi hagi un control i es faci en la justa mesura. Si no, caiem cap a l’altra banda, la dels excessos. I això ens conduiria a fatals pèrdues, com les de la cultura pròpia o les de l’autoestima.

Sense dubte, no tot el que ve de fora serà bo; per molt que en d’altres països ja ho hagin assumit i ens en cantin les excel·lències. Toca tenir esperit crític i saber valorar allò que ens arriba. I deixar entrar el que ens farà millors i tancar les portes a la grip i altres noses.

Rebel·lió a les aules

El Departament d’Educació va fer públics la passada setmana els resultats acadèmics que es van donar el passat curs 2007/08.
Seguint una tàctica generalitzada últimament en l’ens polític català, ho féu per justificar-se, amb la mentalitat semiparanoica habitual que tothom els ataca sense solta ni volta. Aquest cop era per contradir diversos informes que s’havien anat publicant darrerament i que no deixaven precisament ben parat el sistema educatiu català, com ara els informes PISA, del Ministeri d’Educació, de la OCDE o de la Fundació Jaume Bofill.

El missatge fou, com no, optimista. Un 77,4% dels alumnes catalans van aprovar quart d’ESO durant aquest darrer curs, augmentant els registres de l’any anterior. Del percentatge que no ho superà, el 10% repetí, el 3% va decidir abandonar i el 9,6% acaben sense aprovar.

En un àmbit tan delicat com és l’educatiu, en el qual les estadístiques fan referència a persones i cada dècima de punt inclou un bon nombre de joves en procés de formació, és complicat recolzar-nos simplement en xifres a l’hora d’efectuar valoracions.
És clar que serà positiu que baixi algun indicador de fracàs escolar, però cal tenir en compte que el “residu” que no cap en el que és considerat èxit són individus que en una alta proporció acaben sense tenir cap estudi reglat ni cap coneixement específic que els ajudi a encaminar una vida professional on sovint es troben perduts.

A més, un altre factor detallat en la mateixa notícia i que resulta realment contradictori és que un 58,5% dels alumnes aproven el segon curs de batxillerat. Potser alguna cosa no rutlla quan en aquest ensenyament, en el qual els alumnes han triat voluntàriament participar i, per tant, estan teòricament motivats a estudiar, la xifra d’èxit és substancialment menor que en el cas de l’ESO, on molts dels participants ho fan simplement perquè encara estan dins de l’escolarització obligatòria. La diferència de dificultat entre cursos s’hauria de compensar per la motivació; no és normal que minvi en gairebé vint punts el grau d’èxit, cosa que du a la ment una possible manca d’exigència en l’ESO actual.

D’altra banda, les dades promocionades pel Departament d’Educació es refereixen estrictament a l’últim curs d’ESO, tot i que el plantejament es fa com si afectés a la seva globalitat. Evidentment, s’obvia el que no convé. En realitat, però, què passa amb tots aquells que abandonen l’educació secundària obligatòria abans del darrer curs? El sistema els hauria de recolzar, si no pot ser dins, fora de les aules, amb un millor acolliment. Una bona opció seria un sistema d’inserció laboral tutoritzada basat en l’oblidat sistema dels “aprenents”.

I no és solament això. Amb bones intencions o detalls numèrics amb tocs esperançadors no n’hi ha prou quan el sistema té tants temes pendents.

El Pla Bolonya ha estat segurament el desencadenant d’una espècie de rebel·lió a les aules tant per part d’alumnes com de professors. Han saltat les alarmes en molts nivells del nostre esquema, començant per l’educació primària i acabant a la universitat i a les oportunitats de fer carrera en el món acadèmic. Mestres exigint millors condicions de treball per a tots i estudiants reclamant que els programes considerin quelcom més que picabaralles polítiques o reformes planificades amb l’única intenció que quedin en acta pel simple fet de justificar el sou i canviar el que havia fet el govern anterior.

Tot i que, també val a dir-ho, l’espai educatiu ha estat sovint emprat com a plataforma des d’on enlairar les reclamacions socials més diverses. I això pot dur a confondre quines són les motivacions per sortir a cridar estrictament vinculades a l’afer acadèmic i quines les que tenen la intenció de donar el toc d’atenció a la situació, en general.
Històricament, i el present no n’és l’excepció, les reivindicacions estudiantils han donat veu a les mancances del poble, com una vàlvula d’escapament a les cabòries populars. Quan la gent pateix ho ha de fer saber, i moltes vegades la gent jove, i conseqüentment els estudiants, són els portaveus d’aquest sentiment.

Ganes de pertànyer

És impossible tramitar la multitud de drames personals que les situacions de penúria ens deixen, espais d’una angoixa intransferible que provem en va de retratar mitjançant la generalització per compartir-ne així la fiblada amb els damnificats.

En aquests temps que la crisi ha esdevingut el prototipus de dany perfectament transposable a tanta i tanta gent, tots units pel mateix virus, és fàcil identificar arreu estereotips de grups de població agermanats per un mateix efecte secundari (en aquell cas que secundari indica una perversa manipulació fàctica).
Un d’aquests conjunts és el que conforma la immigració vinguda d’uns anys ençà al territori espanyol. Avui aquests individus, a més de rebre la rauxa de la incipient desacceleració econòmica –i posterior marxa enrere- com quasi tothom, són vistos més que mai per certs sectors (aquells que només saben resoldre els problemes carregant-los a esquenes alienes) com una amenaça.

Sense dubte, ells no són un problema; ara bé, sí que fan que tinguem una situació nova que cal identificar i avaluar.
L’arribada de nouvinguts va ser, no ho oblidem, un dels factors que va permetre el creixement que entre tots vam gaudir mentre durà. Requeríem mà d’obra per desenvolupar el pretensiós pla estratègic que havíem planejat, i en molts casos els immigrants ocupaven els llocs que d’altra manera haurien quedat vacants.
El gir de la situació ha fet que ara manqui treball, i això no vol dir pas que sobrin treballadors, per molt que alguns s’hi obstinin. Primer, perquè qualsevol persona és igual en forma i privilegis independentment del seu origen (i que trist que és haver-ho de recordar en ple segle vint-i-u!); i en segon lloc, perquè s’han guanyat el dret a romandre mitjançant el treball, si és que encara hi ha algú que creu que això sigui un dret que s’hagi de guanyar…

El que mana el panorama actual és aprendre a gestionar gairebé la mateixa població de fa dotze mesos amb menys recursos, a dimensionar correctament una xarxa sanitària i social digna per afrontar una nova realitat. I poder despatxar alhora la intolerància i aquest provincianisme irracional que tapa alguns ulls i obre massa boques.

Un material excel·lent per exemplificar la riquesa d’aquesta realitat és el documental Castells de Babel, realitzat per un equip tarragoní i que retrata, mitjançant el fet casteller, les virtuts de la diversitat.

Venint d’on venim, coneixem perfectament que el món dels castells constitueix un vehicle ideal per retratar la convivència, el treball en equip, la lluita per uns objectius comuns i la integració. I en aquest projecte audiovisual es fan valdre aquests valors per estendre un pont de benvinguda cap a aquells que arriben a Catalunya i, alhora, per engalanar un espai de trobada amb aquells que els reben.
A través dels casos particulars d’en Fred, en Brahim i la jove castellera Anabel, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, es posa rostre a la lògica d’una cohesió ràpida i sòlida de l’individu amb la societat del país on viu.

No és res complicat. Amb un bon marc on situar-se, el procés d’integració esdevé espontani i en absolut traumàtic. És simplement i natural un mecanisme que obvia d’una forma gens forçada l’interrogatori sobre nacionalitats d’origen i altres circumstàncies que no siguin exclusivament les ganes de pertànyer.