Es despertà de cop. Des de la paret d’aquella habitació, en Kurt Cobain
el mirava amb una confiança hereva de tot el temps que ja portava fitant-lo des
de dins d’aquell pòster gastat.
Avui havia tingut un somni horrorós. Horrorós.
I mirà a banda i banda, i tot allò que entre fosca semblava percebre
s’assemblava massa perillosament al que des de dintre les flassades el son li
havia ensenyat.
Tot i que ja estava amb els ulls oberts des de feia uns quants minuts,
tot just ara aterrava. Prenia consciència de la realitat. I aquesta,
efectivament, no era res més que el malson de feia una estona, però empitjorat
per les gotes de dramatisme que li atorgaven el fet de saber que cap matí les
podria vèncer.
Cercava un despertador que esboirés aquell estat. Impossible. Caldria
bastant més, una successió d’un bon nombre de sortides de sol, una darrere
l’altra, per sobrepassar allò que era, més que una transició, un sotrac profund
i indòmit.
Els setze anys eren una època dura. La més bèstia, creia ell. Milers de
problemes quotidians amenaçant (escola, família, amics...), i encara haver de
trobar temps per forjar un pacte entre la persona que en un futur volia ser i
la que els altres esperaven que fos.
A sobre, només li faltava ara aquest canvi de rumb imposat pels pares.
La Marta, la seva mare, treballava (maleït passat) en un bufet
d’arquitectura, mentre que el pare agafava tots els negocis que l’aire li
portava, comprant i venent terres o construint cases a discreció. L’oferta
semblava caure en un dipòsit sense límit d’aforament, i a ells ja els anava bé.
Els diners que arribaven a casa feien moure els engranatges de
l’existència amb fluïdesa. Els capricis trobaven l’àmbit en aquell camp fèrtil,
i l’oci amania a la perfecció les obligacions.
Però el temps ho va anar capgirant tot. Primer la Marta havia perdut el
treball i ara el pare s’havia vist obligat a tornar a ésser empleat.
I el nostre jove protagonista no entenia com aquest s’ho feia per, a
sobre d’haver estat degradat d’aquesta forma en l’escala social, dir que estava
content de com a mínim tenir una feina...
S’havien venut el tot-terreny amb què s’imaginava fent el fatxenda amb
els amics (i les amigues, sobretot) quan complís els divuit i pogués
conduir-lo. Un trasto de cinquena mà feia ara el fet de la mobilitat.
I la casa que havia estat el somni familiar era la biga sobre la que
estava lligada la corda que penjava del coll dels tres. El banc i aquella
maleïda hipoteca actuaven com les potes inestables d’un tamboret que amenaçava
de tombar-se.
Maleïda crisi, murmurava el jove mentre es llevava definitivament. O,
per ser més precisos, l’adjectiu no era maleïda,
però aquest narrador es permet la llicència d’eliminar les malsonàncies de
quatre lletres que comencen per p i
acaben amb a.
Ara la societat parla de sacrificis, pèrdua de beneficis socials,
vaques magres, haver de repensar-se, serveis a la baixa, col·laborar entre
tots, responsabilitat, innovació, cinturons estrets, retrocessos, inflació,
obligacions compartides... i el nostre protagonista se sent perdut.
A ell mai li havien ensenyat res de tot això. Fill d’una generació on
el màster de la vida conduïa a esdevenir un ni-ni, l’abundància s’ha acabat
d’un moment a l’altre, sense previ avís.
I quan aquesta abundor es fon, encara que no vingui immediatament la
misèria, sobrevé la pobresa d’adonar-se que de moltes coses s’estava mancat sense
saber-ho, i que unes mans tan nues, sense sarró, potser no seran suficients per
arreplegar tot el futur que queda per endavant.
