Kiribati, de nou

Fa una mica més de dos anys, parlava en aquest mateix espai sobre la petita República de Kiribati, conformada per una illa coral·lina i trenta-dos atols situats al bell mig de l’oceà Pacífic.

En aquella ocasió comentava la problemàtica que patia el país-arxipèlag: en ésser una terra que només s’elevava de forma normal un parell de metres sobre el nivell del mar, els actuals efectes devastadors del canvi climàtic global l’estaven deixant sota les aigües.

Doncs bé, resulta que durant aquest parell llarg d’anys la cosa no s’ha solucionat en absolut, sinó justament al contrari.

Ja hi ha dues petites illes que han estat engolides per l’oceà, però això no és el pitjor. Si el nivell de l’escalfament terraqüi no minva, en uns cinquanta anys es preveu que podria desaparèixer la república sencera.

A hores d’ara la solució és que la majoria dels seus 113.000 habitants han de concentrar-se, més per obligació que per gust, a la zona que millor resisteix els atacs dissimulats amb parsimònia però constants de les marees: Tarawa, la capital administrativa.

Però si en l’anterior article parlàvem que el govern estava cercant possibles solucions abans no fos massa tard sense arribar a cap conclusió definitiva, ara sembla que ja s’ha avançat una mica més en el tema.

I el desenllaç que barallen les autoritats de Kiribati (de fet, sembla que ja han començat les negociacions) és comprar una porció de terra ferma a la contrada veïna de Fiji. Concretament, el president Anote Tong ha afirmat que tenen interès en adquirir uns cinc mil acres de terreny de terra deshabitada que l’altre país posseeix (possiblement Vanua Levu, la segona illa més gran de Fiji).

El pla està ben marcat, amb una fulla de ruta a mitjà i llarg termini detallada i que cobreix fins el menor dels detalls.

El senyor Tong vol enviar en primer terme un contingent de treballadors qualificats que contribueixin a l’economia de Fiji i així es guanyin el respecte dels seus pobladors vers Kiribati i provoquin un corrent de simpatia. Quan aquest pas estigui fet, aniran entrant gradualment la totalitat de les persones que han d’efectuar la migració.

El que amoïna més el govern dels nostres protagonistes (el gentilici dels quals és i-Kiribati) és que el canvi geogràfic, unit al fet que la majoria dels que es preveu que acabin concretant en primera fase la transició seran gent jove, pot fer que la cultura pròpia no resisteixi el tràfec.

Com veuen, res com estar amb l’aigua al coll (ja sigui en sentit real o en sentit metafòric) per cercar ràpidament solucions i plantejar-se un futur. Amb el fuet de la immediatesa bufetejant l’esquena, la inventiva es veu esperonada per la necessitat i els inventaris de comptes pendents es realitzen més ràpid.

Quina és la nostra missió (què som a l’actualitat) i quina és la nostra visió (què volem arribar a ésser)? La simple resposta a aquestes preguntes pot apropar-nos a una resolució.

I és que quan tenim un problema, si no el podem solucionar de primeres, com a mínim que ens serveixi d’excusa per a millorar i avançar respecte el nostre present.

Si Kiribati no pot treure l’aigua que els nega el sòl i els ofega, que siguin capaços de trobar una nova terra ferma.

I si hi ha algun altre país en aquest planeta que es pugui trobar desubicat o maltractat, que sigui capaç igualment de dibuixar l’estat de la situació. I negar amb el líquid de l’amor propi allò que li imposen a contracor; o bé fer emergir amb fúria d’entre les aigües els estendards oblidats.

Low cost

Que el món està patint avui uns canvis que s’obren pas amb agressivitat és evident. És època de transformació, de moviment continu. Ens llevem cada dia amb la idea que quan tornem al jaç segurament alguna cosa transcendent haurà passat que haurà esquinçat una miqueta el nostre plantejament del planeta.

Tots som conscients (ja s’encarreguen de fer-nos-ho notar) que estem immersos en una crisi profunda. Tant econòmica com de principis morals, ètics i socials.

Què va ésser primer, si una davallada o l’altra, potser no ho sabrem mai. És possible que la degradació de l’espècie (sona molt bèstia, però potser no estem tan lluny d’aquesta contundent afirmació) ens hagi conduit al dany monetari; però igualment també pot ser que hagi estat la manca de flux de calés el que ens hagi obert una lluita sense quarter que ens fa pitjors persones.

La cosa a la qual porta tot plegat és que es dibuixa a l’ambient un panorama desolador, amb gent que és expulsada de sota qualsevol sostre i condemnada a passar gana, un atur que arrasa qualsevol esperança i una crispació que deixa el país propi en un indret una mica menys amable, un xic menys llar.

Però encara que aquesta sigui la imatge predominant, no tothom ho passa igual de malament. Algunes diferències s’accentuen; ja que si la majoria de gent baixa, els que es queden al mateix lloc on abans hi havia molta gent es veuen més i semblen estar més amunt...

Avui, fins i tot aquells que van tirant, aquells que es poden permetre la llicència de sobreviure sense excessos però tampoc sense tenir compromeses les necessitats vitals, han hagut de canviar els hàbits de consum.

I és que per molt que continuïn mantenint una feina amb el mateix sou, el poder adquisitiu de la majoria ha baixat. En tenen la culpa els sous congelats, uns empresaris espantats per allò que pot venir, càrregues fiscals majors o nous impostos inventats.

Com a conseqüència, els proveïdors de serveis i béns també s’han hagut d’adaptar a l’escenari sobrevingut i s’han popularitzat noves formes de compra.

Si des de fa uns anys les tendes outlet (de roba, complements, mobles...), amb utensilis de temporades anteriors, han entrat amb força, o bé molta gent va a comprar a les tendes de productes asiàtics on el que preval no és precisament la qualitat sinó el preu, ara estan penetrant amb força els elements low cost de tot tipus.

Fins fa poc eren corrents els viatges de preu reduït (i qualitat a l’uníson), però ara l’oferta és molt extensa: fabricants majoristes de cotxes que tenen la seva marca low cost (Renault i Dacia), tendes de roba especialistes en aquest terreny (Primark, Forever 21, Shana...); o fins i tot cadenes de roba de preu “estàndard” que proposen col·leccions específiques per a pressupostos minvants (Mango, H&M...).

A l’altre cantó, però, hi ha notícies com la que diu que l’empresa de vehicles de luxe extrem Rolls Royce ha obtingut un màxim de vendes històric amb 3.538 cotxes venuts durant el passat any 2011. Igualment, les grans marques del Passeig de Gràcia fan fortuna, i els euros pels quals es lloga el metre quadrat dels locals d’ubicacions prestigioses com aquesta no fan res més que tirar amunt sense aturador.

L’explicació, diuen, és que molta gent veu els productes de luxe com una inversió. Si a això hi sumem l’auge del turisme de compres premium (que reparteix entre diferents territoris els beneficis de les vendes) i la proliferació de “nous rics” en els països emergents (Índia, la Xina, Brasil, etc.) podem tenir resposta a aquest canvi de moda.

És important que aprenguem dels errors. Però com que la història demostra que això costa, és probable que les zones que avui aferren el corn de l’abundància acabin caient en el cercle viciós de crèdits, hipoteques i d’estirar més el braç que la màniga.

Per tant, si ens entestem a mantenir una low mind, el futur sembla estar destinat a ésser, irremeiablement, de low cost.

Suïssa queda tan lluny...

El diumenge passat a Suïssa es va realitzar una jornada de referèndums: alguns de locals, altres d’interès més global, els de més enllà curiosos o bé pintorescos... De tot una mica.

El tema estrella, però, va ésser indiscutiblement la tria que havia de decidir sobre si augmentar les vacances pagades obligatòries dels suïssos, des de les quatre setmanes actuals fins a sis setmanes.

I es conclogué que no, que ja n’hi havia prou amb els trenta dies d’esbarjo actuals! I no precisament per un resultat ajustat: les dues terceres parts dels ciutadans es decantaren per aquesta opció.

I això que allà sí que els convenen les vacances, ja que l’atur és ínfim comparat amb el que tenim per aquestes latituds!

La veritat és que amb els ulls acostumats a la lent necessària per corregir la miopia de l’entorn laboral espanyol, la reacció responsable i serena dels suïssos no fa res més que sorprendre de valent.

S’estima que aquest augment del període lliure hauria suposat, en cas de fer-se efectiu, un cost d’uns cinc mil milions d’euros. I aquest valor, dividit pels escassos set milions d’habitants de població, era un preu per càpita molt elevat. I així ho han entès els habitants del país transalpí.

S’imaginen aquesta situació en el nostre context? Deixar de fer vacances pagades per no perjudicar l’economia del país? Treballadors decidint no obligar els empresaris a proporcionar-los més vacances pagades?

Sona totalment a acudit. Malauradament, aquí tot allò que faci referència a la cultura del treball i de l’esforç sona a acudit.

I sap greu, perquè darrere de la imatge que venen una majoria hi ha grans professionals capaços d’un esforç d’aquestes característiques i més. Però això es desfà com un terròs de sucre dins del cafè davant de certes actituds predominants... Tota una llàstima.

Aprofitant l’onada de democràcia del diumenge onze, al cantó de Ginebra un altre referèndum ha aprovat també l’estricta regulació de qualsevol manifestació que s’hi produeixi (i en un lloc on hi ha la seu de les Nacions Unides a Europa, tenen indiscutiblement experiència en el tema).

S’imposaran multes exemplars per a aquells que es manifestin sense permís o bé no es comportin segons les normes de manifestació pacífica que exigeix un entorn civilitzat.

En aquest cas, també he intentat canviar el context i transposar-lo als carrers de Barcelona, per exemple.

S’imaginen l’expressió d’una voluntat o la reclamació d’allò que es creu un dret a la Ciutat Comtal sense tallar la circulació (perjudicant així innocents) i sense alterar cap de les lleis que regeixen la vida més enllà de la conformació puntual com a un grup nombrós de persones?

Quan parlem de Suïssa ens ve la imatge (crec que parlo més o menys en general) d’un país responsable, seriós, amb industries tradicionals que amb bones dosis d’innovació han sabut mantenir-se plenament competitives (l’exemple clar d’això és el de la industria rellotgera i la marca Swatch). D’un país ric que ha sabut trampejar la crisi que ha enfonsat tantes illes amb cops de timó discrets però decidits.

I potser les respostes que donen els seus referèndums (i, per tant, la seva gent!) expliquen en bona part aquesta idiosincràsia i la supremacia que continuen exhibint.

La comparació amb el que passa per aquesta riba és tan impossible que fa enrogir.

Aquí fins i tot molta gent que porta anys a l’atur votaria sí a tenir més vacances. Per si de cas...

O si no, per què esperar un referèndum si podem aprofitar l’excusa de reclamar quelcom per trencar aparadors, organitzar vagues i tallar el pas de tots aquells que potser fent tard a la feina es juguen un càrrec i la subsistència?

O tots moros o tots cristians. Aquesta és la mena de solidaritat d’aquí.

Que giri la ruleta!

Ja tornem a tenir Barcelona i Madrid barallant-se. Ara que no hi ha Guardioles ni Mourinhos pel mig, ni Messis ni, sobretot, Pepes, el terreny de joc s’ha traspassat cap a l’àmbit de l’estratègia i de la política.

Avui el motiu és aquesta proposta faraònica que han anomenat Eurovegas. Sí, segurament no podien haver començat amb pitjor peu que buscant-li aquest nom, però tot i així es veu que continua semblant atractiu.

I, parlant seriosament, la veritat és que atributs no li falten. El senyor Sheldon Adelson, que és el seu impulsor, afirma que hi acabaran treballant més de 200.000 persones. Només aquesta dada ja és més que suficient per mirar-se amb bons ulls el somni d’aquest magnat (no podem perdre de vista que tots els funcionaris de la Generalitat no arriben en aquest moment ni a 230.000).

Això no obstant, s’han alçat veus contràries a l’invent.

Per començar, encara que això no surti a les àgores públiques, sabem l’estètica que la divina providència (o els multimilionaris amb fam d’aparentar tot el que s’han gastat) ha atorgat a Las Vegas original.

Tot i que ens pot no satisfer el tuf kitsch que desprèn aquella arquitectura sobrecarregada, virolada de neons i amb Elvis tan falsos com l’attrezzo, hem de tenir en compte que el que hi havia abans en aquella superfície no era res més que una extensió infinita de desert. Si, a més, som políticament incorrectes i traiem a la llum que la globalitat dels Estats Units no sobresurt precisament per tenir edificis amb una gran història, aquest fet fa baixar diversos graus l’atemptat estilístic perpetrat per la ciutat dels casinos.

Ara bé, és realment imprescindible que l’excepcionalitat de les torres de Gaudí o la sobrietat elegant de la Plaza Mayor es vegin sobresaltades per les lluminàries de les noves Eurovegas?

Aquest argument, però, és ridículament minúscul, ínfim, comparat amb els altres.

Per exemple, també en contra hi ha la trama que es veu que els negociants nord-americans demanen com a condició a la zona que vulgui acollir el projecte uns “petits” canvis legislatius. Que si rebaixes d’impostos, accés a la sala de jocs per a menors d’edat, passar-se pel folre la llei antitabac, etc.

Si això s’acaba concretant, potser sí que seria motiu per repensar-se molt seriosament la viabilitat del planejat. Però fins que els rumors solidifiquin en quelcom més...

I el darrer motiu és doble: per una banda, veient el model urbanístic que tots plegats havíem construït durant els anys de bonança, amb Benidorms, aeroports fantasmes, especulació i urbanitzacions deixades per embastar, potser no som qui per decidir què és bo que sigui construït i què no.

Addicionalment, ens podem permetre perdre l’oportunitat de somiar amb més de 200.000 llocs de treball? Amb un atur d’escalada contínua, que sembla no trobar Everest per plantar la bandera i encetar el descens, és gairebé quimèric venir amb remordiments ètics sobre allò que és mereixedor d’ésser acollit.

Avui no s’hi valen ni supersticions ni males ratxes. Ho hem d’apostar tot al número que ens ofereixin. I que la ruleta giri i giri (qualsevol canvi serà positiu).

Total, si perdem l’aposta segur que no saben qui pagarà penyora?