Perfil públic

Encara apesarats per la luctuosa noticia dels atemptats de Noruega, han començat a sortir detalls de l’individu que organitzà la monstruosa situació.

Des de divendres, les pàgines dels diaris van plenes de la vida i obra d’un tal Anders Behring Breivik, que ningú coneixia fins que plantà el seu nom al món a través de la seva funesta contribució a la història de la crònica negra.

Ben poc després de conèixer-se l’autoria ja sortien els detalls que tenia trenta-dos anys i una granja a Rena, que era fonamentalista i xenòfob, i que considerava que l’explosiu d’Oslo i el tiroteig de l’illa d’Utøya eren actes necessaris per redimir aquest món pecaminós i que avança, segons ell, de descarrilament en descarrilament.

Enrere queden els temps en què els personatges de fosca trajectòria quedaven ocults darrere d’una pàtina d’espès betum que els deixava coberts pel misteri, per la incògnita; invisibles si no fos per la grandiloqüent (tant com prescindible) presència dels seus actes.

Avui l’estirp de “Jack l’esbudellador” ha desaparegut definitivament. Gràcies principalment a l’existència d’Internet i les xarxes socials, al cap de poques hores de proposar-nos-ho, qualsevol persona des del racó més recòndit de planeta pot conèixer qui és i què interessa a algú que tingui cobertura a la xarxa.

D’aquí la importància de tenir ben controlat el que pengem a Internet. Tot i que si no entra als nostres plans esdevenir un psicòpata serà menys fàcil que els medis de comunicació s’interessin per saber qui som...

Però fins i tot en el cas de les persones normals i corrents (o persones, en definitiva) val la pena destinar certa planificació i un xic de sentit comú a meditar sobre què volem ésser o deixar de ser a la xarxa.

I és que el perfil públic que construïm a partir de Facebook, Twitter, LinkedIn, blocs diversos i tota l’alternativa de difusió que en forma d’arsenal mediàtic ens és oferta representa una part més de nosaltres, ni més ni menys.

A part de definir-nos com a individus (això no obstant, les generalitzacions que provoquen, consistents a haver de resumir la complexitat humana en pocs mots, acostumen a ser altament perilloses), cada dia més els perfils telemàtics són emprats per qui busca feina i pels reclutadors, per observar què se n’ha fet d’aquell company de classe que vam perdre del mapa o per cercar fonts d’informació alternatives fora dels canals oficials que puguin conduir-nos a decisions més o menys fonamentades.

Un cas apart, que exemplifica a la perfecció aquesta importància, és la manera en què les empreses modernes comencen a considerar la seva presència a la xarxa.

Des dels modestos anuncis en plataformes d’èxit o els canals de comunicació d’un sol sentit plasmats en la pàgina web corporativa, que aportava molta teoria però no facilitava identificar-se amb la companyia, s’està passant a l’obertura d’un carril de retorn: el possible client sap el que l’empresa li ofereix i, al seu torn, aquesta coneix allò que l’usuari demanda.

Per això últimament ha aparegut una nova figura professional, la del Community Manager, que precisament mira de regular aquesta interacció, posicionar l’empresa que el paga entre els internautes i tenir definida en tot moment l’opinió de la població que interactua amb ells a distància, representativa de la població global.

Ara ja no importa solament expressar dades i xifres, sinó també oferir-les a conveniència del que es pretengui emfatitzar.

No n’hi ha prou en ser. També s’ha de fer evident allò que s’és. Gràcia i desgràcia de les parets de vidre que anem bastint progressivament.

Secundaris

Ara ja no se’n parla. Les proves d’estrès als bancs i les angúnies econòmiques d’alguns països europeus s’han sobreposat a l’afer de l’exdirector del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, que va ocupar tantes i tantes portades no fa pas massa.
L’actualitat ja ho té, això. La immediatesa va cedint el protagonisme a nous assumptes que s’interposen amb l’empenta de la seva impaciència a les rutines acomodades que es creien impermutables.

Doncs bé, de tot l’assumpte d’en DSK (que és l’abreviació amb la qual han batejat el personatge els medis de comunicació àvids d’espectacle) i de totes les imatges que ens en van oferir, em cridà especialment l’atenció el paper de la seva esposa. Aquell posat semi-heroic d’acompanyar el seu marit en les entrades i sortides del jutjat, impertorbable, sostenint el pes de tantes mirades estranyes copsant-la de fit a fit, i segurament pensant coses malèvoles sobre la benevolència o bé la estupidesa d’aguantar tot el que devia haver aguantat.

I sí, s’ha parlat a bastament de l’home i de si el contacte sexual amb la cambrera havia estat consentit o no; i de si tot plegat havia esdevingut un muntatge per desacreditar l’individu o bé una trapelleria més d’un faldiller compulsiu.
Però gairebé ningú s’ha recordat del rol d’Anne Sinclair (que és com s’anomena la senyora).

Les persones, en el panorama actual dels medis de comunicació, són insignificants. Simplement esdevenen aquells ens als quals se’ls atorgarà el paper de consumidor a l’hora de fer valdre els índexs d’audiència o el d’estrella amb data de caducitat en el supòsit que tinguin quelcom sucós a vendre (i, generalment, aquest suc preuat té cada dia més a veure amb la fruita podrida).
I, és clar, algú sense un bagatge previ d’escàndols, que actuï com un ésser estàndard (i, per tant, insípid) o que no estigui disposat a vendre la seva ànima a canvi del pòsit de la fama o la fortuna no té cap mena d’interès.

La televisió actual, màxim exponent del fenomen, s’ha convertit en una fira dels horrors, exhibint talents més que dubtosos, intel·lectes ennuvolats, crits per captar una atenció que no poden guanyar-se d’altra manera, vides de personatges sense més mèrit que haver-se deixat prostituir l’existència i haver-se venut pel xou...
Hi ha qui parla del fenomen Belén Esteban, però potser més aviat caldria parlar del fenomen gent-que-dedica-el-seu-temps-a-preocupar-se-de-Belén-Estebans-i-succedanis.

Això és el preocupant. Perquè per entretenir-se tothom està en el dret de prestar atenció al que desitgi, però quan l’efecte agafa proporcions tan colossals que manlleva la pròpia individualitat potser hi ha algun factor sociològic que se’ns escapa.
L’alienació és el que dóna emoció a moltes vides. I això és la derrota de la persona, però la victòria d’alguns poders i medis de comunicació.

És cert que cada vegada són més nombrosos els crits d’un retorn a l’enteniment. Mirar de recuperar un periodisme seriós o un entreteniment familiar.
Però alguns dels conductors que venen aquest fum a la pràctica no prediquen amb l’exemple. Això deu significar el seu sarcasme o bé que tenim tan arrelat el problema que quasi bé ni l’identifiquem.
No sóc de l’opinió que la televisió hagi d’educar, ja que això és missió de pares i mestres, ni sóc amic de les censures. Però d’aquí a permetre que esdevingui paradigma de la decadència d’això que hem bastit hi va un tros que no ens podem permetre.

Cal un vertader replantejament del que tenim. És la nostra obligació com a consumidors.
Si el productor no emet un control de qualitat, el client ha de dir-hi la seva (és clar que un ionqui demanaria si pogués una droga més dura, encara que el matés més ràpid). I això pot ser una
tasca dura. Molt dura.
No pot ésser que trobem gens ètic el que feia en Rupert Murdoch amb els seus tabloides britànics i nord-americans i, en canvi, ens quedem de braços plegats amb altres idearis que ens escampen diàriament per sobre del cap. Val la pena que esbandim qualsevol doble moral.

No som font de sensacionalismes; ni tampoc secundaris que en els reportatges deixen anar alguna llagrimeta, però en el fons el sol fet d’haver sortit a la tele els farà menys tens el drama.
Som persones (fins i tot darrera la dona d’en DSK hi ha un nom concret, per desconegut que ens resulti). I exigim que els canals de la comunicació romanguin amb els dos sentits oberts, emissor i receptor. Ambdós compartint, no pas fagocitant-se.

Abecedari incapaç de conjugar

Poc a poc, sense fer soroll, els fets han anat penetrant a la nostra quotidianitat fins a apoderar-se de la situació. Quan això passa, la percepció a vegades té un curtcircuit que fa que algunes coses especials, anormals, acabin essent apreciades com quelcom d’allò més rutinari.

Més o menys això és el que ha ocorregut amb algunes noticies que han anat passant per les pàgines dels diaris últimament. D’una forma discreta, vergonyosa, aliena als titulars; però real, al
cap i a la fi.
I és que darrerament han aparegut força exemples de situacions en què la policia anava a executar la detenció d’algun sospitós o a aplicar una sentència i un grup de persones o una associació s’han posat entremig per evitar l’actuació policial.

Ho hem sentit a Barcelona, al País Basc, a Lleida... Aquí, presumptes lladres, traficants o fins i tot
terroristes s’han escapat dels braços de la justícia gràcies a la intervenció de tercers.
És més, per tenir dades clares del fenomen (encara que en una altra vessant), es pot quantificar que més de mig centenar de desnonaments a efectuar sota l’empara d’un dictat judicial ferm han estat avortats per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques en els darrers mesos.

Naturalment que tothom ha d’ésser considerat innocent fins que es demostri l’extrem contrari, o que potser caldria repensar el model que les entitats financeres han organitzat per collar-nos amb una responsabilitat infinita i perpètua; però d’aquí a interrompre l’acció de la justícia hi ha un camí desmesurat i totalment innecessari.

És evident que hi ha alguna cosa que ha canviat en la mentalitat dels individus, perquè s’hagi produït una transició com aquesta. Però quina? Què ens ha provocat aquesta migració?

Hi haurà qui en culparà la revolta de la societat civil contra tot allò que fa tuf de poder. Com una prolongació del moviment del 15-M o de la “indignació” que promulgaven, es va contra la policia perquè aquesta, al seu torn, depèn dels polítics aquests que tant ens estimem.

Això no obstant, no s’hi val que ens quedem satisfets amb aquesta resposta. No es pot justificar amb aquesta lleugeresa la pèrdua del principi d’autoritat.

Encara que pugui ésser cert que els que ens manen no siguin especialment brillants o que ens hagin fet perdre una part de la fe amb la Justícia que ens demostren, no tenim alternativa. Algú ha de sustentar la barra de les decisions. A no ser que preferim recolzar la mà dels juraments sobre la Llei de la Selva, extrem que de ben segur seria encara pitjor.

La veritat és que estem creant un problema. Un problema sustentat en dues potes inestables:

Primer, el llast prové del model que estem ajudant a construir, basat en anarquia, improvisació improvisada, esperances fal·laces i la creença quasi bé mística que el poder de la societat agitada remourà tant el caos que en resultarà una calma renascuda i redemptora.

I la segona (i encara més greu) conseqüència és que aquest patró no ens servirà pas per l’avui, però encara menys pel futur. I és que quan els nostres infants donin per bona aquesta resposta als problemes que avui els estem ensenyant, serà la constatació clara i fefaent d’una derrota estrepitosa i dolorosa. Una desfeta que ens perviurà, quedant solemnement a les mans dels que un dia seran els nostres fills com un abecedari que difícilment mai més serà capaç de conjugar el mot futur.

Traspàs de poders

En els darrers temps ens estem acostumant a marxes forçades als canvis, a les novetats, als girs accidentats. Coses que fa uns anys haurien suposat una d'aquelles quatre o cinc noticies anuals del segle, avui són el nostre pa de cada dia.

I el que és pitjor: ho estem assumint com si fos l’experiència més normal del món, pura rutina.

El temps, al seu torn, es veu arrastrat per aquest cúmul feroç d’esdeveniments; i, com una bola de neu construint-se al llarg d’una pendent salvatge, fa que el paisatge que un cop havíem imaginat bucòlic es torni el vodevil en què l’únic que podem fer és girar el cap a banda i banda tot esperant la propera porta que s’ha d’obrir.

El rellotge té un amo que no som nosaltres. Mil distraccions i unes quantes pujades de to el comanden. Les busques que marquen l’hora volen arran d’esfera i costa tant seguir el ritme que correm el risc que els projectes, vergonyosos i dormilegues, passin de llarg de la seva estació.

Ara bé, hi ha cops que el soroll de fons ens distreu tant, amenaçant-nos amb moviments eterns, que confonem els canvis que a la pràctica no ens alteraran els plans, originats només per aparentar o fer-nos perdre la noció de les coses, amb aquells que sí que suposaran un efecte real i sucosament transcendent. Però entre tanta selva no els percebem fins que ens colpegen amb tota la seva energia directament al front.

És impossible forjar-se un esquema previ de la majoria de percepcions. Qualsevol element pot agafar-nos per sorpresa, ara.

Per exemple, havíem vinculat les identitats d’alguns països a unes característiques molt concretes, a una economia específica, a un tipus de pobladors ben identificats... Fins i tot alguns prejudicis s’encarregaven de sumar-se a les valoracions empíriques per originar un mapa complet que forjava una mitja-veritat succedània de la veritat sencera que podríem mig conèixer si haguéssim tingut l’oportunitat de visitar la contrada.

Avui en dia, però, fer això seria una vertadera temeritat; i és que, a part de jugar amb els nocius prejudicis d’abans, estaríem volent posar en conserva una realitat canviant que no admet sucre ni formol.

Si fa alguns decennis algú hagués afirmat que països com la Xina o l’Índia tindrien el poder que avui tenen (i, sobretot, el que poden arribar a tenir) segurament hauria estat considerat com a mínim un visionari de visió desenfocada.

I, alhora, en nacions que semblaven que ja havien passat suficients revàlides com per començar a creure en elles (Espanya, Grècia, Irlanda...) s’aprecia que encara han d’aixicar força més aigua; o llocs en què la Democràcia estava en una posta permanent (Egipte, Tunísia...) s’hi han produït intents que, encara que molt tímids, peten a la cara com una alenada llargament esperada.

És clar que de tot hi ha excepcions: Els Estats Units tenen un cadenat tan fort al voltant del poder mundial que, per molt extravagantment que s’adrecin els astres, segurament continuaran ostentant el lideratge, encara que sigui simbòlic, per un bon nombre d’anys més.

O també Alemanya, que tirant dels tòpics (aquest cop sí) que se’ls pressuposen de gent treballadora i decidida han sortit del clot, que per a molts ha estat penya-segat, de nou en pole position.

Hi ha hagut un traspàs encobert de poders. Ens han captat l’atenció amb motius estèrils i, mentrestant, en la zona cap a on ningú mirava hi havia rapinyaires i lladres amb majúscules; però també persones que estaven fent sense dubte alguna cosa bé per capgirar un destí que alguns predestinaven dissortat.

I amb aquests últims ningú s’hi ha fixat. En silenci han anat cosint els seus pedaços fins a convertir els parracs que vestien en una peça amb la qual ningú dubtarà a partir d’ara a convidar-los a qualsevol ball de gala.

El pot de les essències

Sant Joan ha obert les portes de les cases. Encetem l’estiu, inexorablement, com cada any.
A partir d’ara ens queixarem força, com ho fem de tot: que si la calor insuportable, l’aire condicionat massa fort o que al contrari ni se sent, els mosquits emprenyadors voleiant arran del nostre son, els embussos de platja o a la terrasseta de la costa...
Tanmateix, i sempre entrant en la consideració que l’estació que ara iniciem té grans seguidors i grans detractors, la majoria coincidim en la bonhomia que aquesta desprèn de cara a modificar els nostres costums i apropar-nos un xic més a l’exterior, a l’aire lliure; en definitiva, a la sociabilitat vers els nostres semblants i una natura que ens aguarda.

Qui més o qui menys aprofitarà la bonança climàtica per decidir-se a descobrir nous paratges, noves perspectives.
De fet, no cal anar massa lluny, per això. No és imprescindible viatjar fins a l’exuberant Polinèsia, ni fins a la inhòspita Patagònia, ni tan sols cap a les grans metròpolis que els reportatges de motxilla o les superproduccions de Hollywood ens mostren.
A vegades del raconet de darrere casa en pot sorgir un paratge magnífic. Segurament sense l’ostentació d’unes cascades del Niàgara o d’un mont pretensiós (si fos així, de ben segur que algun grup de turistes japonesos amb uns teleobjectius més grossos que ells se’ns hauria avançat per mostrar-nos el camí abans), però sí amb tots els ingredients imprescindibles per atorgar-li aquell toc imprescindible per captivar-nos el paladar sensorial.

Als humans ens agrada recórrer món segurament pels vestigis dels antics exploradors.
Actualment tenim (pel que sabem fins ara) un planeta amb poques grans extensions per aixafar per primer cop. Els descobriments importants de la ciència present vénen de l’àrea microscòpica. I, és clar, virus, creixements anòmals de teixits o molècules per mirar de trobar una química més verda no són troballes tan motivadores ni tan assequibles pel gran públic com pot ésser una piràmide o la contemplació d’una costa semiverge.
Això no obstant, cada cop que els nostres ulls perceben per primer cop un paisatge o bé redescobreixen amb uns nous ulls un panorama ja conegut, un efecte placebo fa que ens creiem conqueridors, aventurers que han assolit la seva Atlàntida.

Només per aquest motiu, per l’excusa que ens proporciona el bon temps per a sortir de casa, ja hauria de valdre la pena patir uns quants dels inconvenients de l’estiu.
Obrim el pot de les essències i no en tenim prou. Per això hem d’anar saltant de flor en flor per captar el nèctar de noves zones.
Durant algunes sortides l’únic destí serà esdevenir els que plantin la bandera sobre una nova conquesta. Jo he estat aquí. I ho explicaran orgullosos a familiars i amics, i el record que en faran serà com un somni despert, gastat de tant de mal·leabilitzar-lo.

A més, sempre quedaran unes troballes secundàries (encara que no menys importants).
La primera: que tombant pel món sempre ens enfrontem a algun contratemps, per ínfim que sigui, que ens posa a prova a nosaltres, la nostra paciència, o els que ens acompanyen. I de tant en tant va bé testar les nostres reaccions per veure quin nivell hem assolit de pau interior.
I segona: que, curiosament, una de les gràcies que quasi bé tot el planeta Terra estigui ja descobert és que arreu trobarem persones. I si no tenim la sort de topar-nos amb la visió d’una Costa Amalfitana o d’una Península de Dingle, com a mínim ens pot quedar un encontre per certificar una bona conversa o la sensació que, afortunadament, encara a tot arreu queda bona gent.