Papiroflèxia

Ja està. El dia vint-i-cinc ha passat, els catalans hem donat la nostra opinió sobre tot plegat i ara seran ells, els polítics, com sempre, els que decidiran.

S’han passat setmanes demanant la nostra confiança, i ja la tenen. Cadascun amb la mesura de la gent que han aconseguit mobilitzar (o del fanatisme que han aconseguit mantenir, ja que hi ha gent per als qui un partit polític és com un equip de futbol i el segueixen incondicionalment ho faci bé o ce). Els escons allà estan.

Ara a esperar massa jornades més perquè ses senyories juguin al monopoly i es reparteixin joc entre ells. Com si el país es pogués permetre el luxe d’aquest immobilisme...

Estam ja avesats que a casa nostra, si no s’obté una majoria abassegadora (encara que no sigui absoluta), el procés de conformar govern esdevé una loteria. És cert que els ciutadans haurem dipositat al bombo una proporció de boles afí amb les preferències democràtiques de la majoria; però la grossa de la poltrona ja veurem a quin número acaba caient definitivament.

A partir de llavors començarà l’hora de la veritat, el moment de concretar totes aquelles promeses (poques, que aquest any fins i tot per això hi ha hagut crisi!) que s’han anat fent al llarg de la campanya.

Al capdavall, això és el realment complicat. El paper encabeix tots els projectes que s’hi vulguin plasmar, però quan es tracta de dur a terme l’art d’una màgica papiroflèxia que atorgui tres dimensions (i realitat) a allò esbossat, no n’hi ha prou de confiar amb il·lusos jocs de mans i es requereix vertadera planificació i esforç.

L’únic vestigi que a hores d’ara resta ja d’aquest cas interessat que per uns dies ens han fet els que haurien d’ésser durant quatre anys sencers els nostres amatents representants són els cartells de propaganda penjats. Amb el temps, però, esdevindran com una metàfora de les promeses que un dia ens van dedicar els fotografiats: el material s’anirà arrugant i, amb això, la mirada de candidates i candidats es perdrà cap a direccions desconegudes però igualment esbiaixades.

Per començar, el primer que haurien de fer tots els partits que tant es preocupen del poble és dedicar la jornada de reflexió a retirar tots els anuncis que a l’inici de campanya havien corregut a encolar, i deixar els carrers com a mínim tan nets com els havien trobat, potser.

Igualment, d’aquests dies també sobta que sorgeixen com bolets en bars, pàgines de diari, ràdios i platós de televisió els experts en política. Tothom preveu aliances, pactes més o menys sòlids, accions de govern, insinuacions i idil·lis frustrats. És clar que les previsions frívoles segurament no desentonaran quan arribin les concrecions finals, igualment i presumpta sense gaire sentit ni sustentació.

Si aquestes eleccions es van programar per aconseguir un govern unitari amb força, com un plebiscit de l’obra magna que calia engegar, és probable que a CiU li hagi sortit el tret per la culata.

Però per dues coses sí que hauran resultat propicis els comicis:

Primer, gràcies a ells s’ha reafirmat que existeix una clara majoria (pesi a qui pesi, i es pinti amb els colors que es vulgui) que té clara la solució d’aquest atzucac.

I segon, que per a Catalunya sempre han existit, persisteixen i siguem on siguem existiran aquells factors que confonen l’odi amb l’amor: Si et quedes amb mi no seràs feliç, però si te’n vas, t’enfonsaré.

Tant de bo que m’equivoqui. Tant de bo el parlament electe sàpiga fer regalimar la tinta de les millors promeses més enllà del foli, i des de fora no es dediquin a emprar les nostres voluntats com a encenall per encendre confrontacions.

Potser la solució momentània és anar enlairant pacientment i constant avions de paper. I és que aquests no són bons per la llargada ínfima dels seus vols, sinó perquè el seu trajecte encara no haurà acabat si, un cop han caigut, algú llegeix el missatge que duen escrit, els fa cas i en pren el relleu. 

Eufemismes literals

Afortunadament ja queda menys per tenir l’oportunitat d’anar a votar. Aquesta és, certament, una tasca important; però he de reconèixer que la pressa i la frisança que arribi el dia no em ve tant del fet que ens deixin expressar democràticament, sinó perquè voldrà dir que per fi s’haurà acabat la campanya electoral i, conseqüentment, l’esgotadora xerrameca dels polítics.

 

I això que m’ha fet l’efecte, potser perquè els comicis han agafat lleugerament per sorpresa i encara durava la ressaca de la darrera tria, que aquest cop la insistència dels diferents mitjans incidint sobre l’esdeveniment ha estat un xic menor (com a mínim pel que fa a la vessant estrictament política; la component social del moment ja és un altre tema).

Ara bé, potser aquest interès minvat ha estat proporcional als continguts que ens han proposat les diferents agrupacions polítiques. Ja estàvem habituats (tot i que ens hauríem de negar a tenir-ho com a estàndard) a les batalles campals i a les desacreditacions ideològiques i personals. Però aquest any entre tots plegats s’estan superant a l’hora d’omplir la nostra atenció de qualsevol cosa excepte de plans.

Durant aquesta campanya hi ha hagut un sol tema sobre la taula, el de la independència de Catalunya (o la col·lecció d’eufemismes d’en Mas que se suposa que es referien a això). I res més. Ni infraestructures, ni serveis, ni termes econòmics... ni tan sols promeses electorals!

Que el partit que fins ara posseïa el govern jugui totes les seves cartes a la separació d’Espanya té certa lògica, ja que per a ells aquests comicis han d’actuar pràcticament com un beneplàcit sobre l’única novetat que presenten en el seu programa respecte la legislatura anterior. La resta ha d’ésser continuació de l’acció de govern desenvolupada fins ara.

Ara bé, i els altres partits què fan? Doncs pel que sembla, oblidar igualment que els teòrics quatre anys d’acció que tindran per endavant en cas de guanyar haurien de donar per bastant més que dir que sí o que no a obrir un procés d’estira-i-arronsa amb l’estat espanyol.

Si el poder no canvia de mans o bé cau en una de les agrupacions que estan a favor del dret a decidir, les aigües baixaran en una primera fase amb la mateixa terbolesa que ara i, com a molt, una mica més de moviment (depenent de la pressió que insuflin ambdues parts des de les respectives lleres). Si es donés el cas, quedaria per veure si al final del curs trobaríem un delta que afavorís l’entrada directa al mar o bé una presa insuperable.

Per l’altre costat, si obté el comandament alguna de les formacions fidels al model d’estat actual (encara que ho amaneixin amb federalismes o altres assaonaments que no modificarien pas el gust principal), el que ha d’arribar a partir de dilluns que ve és una autèntica incògnita. L’agenda que duien entre mans només ha tingut aquests jorns un colossal “No” a totes les planes, i la seva veu només ha pronunciat amenaces sobre la profecia que si no els votem vindrà el llop; ni rastre de cap planificació.

Aquesta campanya segurament es podria considerar un vertader fracàs. Inconsistent, volàtil, frívola...

Els guanyadors per punts, de moment, són aquells que des de l’altra banda de la barrera (de moment només eufemística) han provat energèticament de crispar el tema i dividir la població amb fal·làcies per així obtenir a partir d’aquesta immoralitat el seu resultadisme.

La Llei de Godwin, que nasqué l’any 1990 en el context dels fòrums d’internet i altres converses a distància, diu que “a mesura que una discussió en línia s’allarga, tendeix a la unitat la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s’esmenti Hitler o els nazis”.

Aquest postulat no és altra cosa que una versió actualitzada de la Reductio Ad Hitlerum de Strauss, que afirmava que “quan una de les parts d’un debat acusa l’altra de fer com Hitler, la discussió s’acaba automàticament”, ja que o bé no es pot dir res de més gros o bé l’altre no té cap ganes d’escoltar-ho.

Fa tot l’efecte que en la campanya que cloem els programes han fet aigües, inundats  per la deslegitimació sistemàtica (i a priori) per part d’alguns d’allò que fa por que surti d’aquestes eleccions.

Segurament per això la Llei de Godwin (o el que es podrien considerar variants seves) es pot considerar, malauradament, protagonista. Amb mots ben gruixuts, aquells que han perdut pes o bé els atemoreix un nou panorama, proven de cloure el debat amb cops de porta.

On no arriba la raó, que ho faci l’escarni o la propagació d’unes ferotges bèsties apocalíptiques com són l’odi i el temor.

L’únic que espero és que el govern que surti tingui les idees una mica més clares que les seves propagandes. I, de pas, l’energia per resistir totes les envestides que, de ben segur, queden per arribar.

Transició cap a tu

En els moments complicats cerquem caure en una marmita plena d’una poció màgica que, com a Asterix, ens retorni les forces que a vegades manquen.

Ara tot són males notícies, i les gràfiques només saben mostrar dèficits i caigudes en picat que esquincen una i altra vegada els rècords negatius.

Per això unir-nos amb la resta de societat pot resultar un bon remei, el caldo energètic que ens escalfi d’aquesta freda tibantor que se’ns posa al moll de l’os.

Deu ser per això que d’un temps ençà fem major cas de les agrupacions. Més que mai, posar-nos d’acord i lluitar plegats per un objectiu pot esdevenir propici. I si l’estirada conjunta no aconsegueix vèncer la resistència dels fets poderosos, com a mínim que resti el consol d’haver posat l’afer en comú i haver comprès que hi ha molta més gent amb la nostra mateixa situació.

Aquest apogeu de persones fent força a l’uníson ja fa un temps que ha començat. Amb la mateixa intensitat que s’anaven multiplicant els problemes i creixia exponencialment la maleïda crisi, anaven sortint a escena grups de diferents tipologies.

D’aquests, n’hi ha hagut alguns que han demanat algun canvi (aquest onze de setembre a Barcelona, per exemple), alguns que han realitzat propostes efectives per esponjar una mica la situació (la petició de minvar els desnonaments que perpetren els bancs, o com a mínim regularitzar-los) i d’altres que s’han limitat a exterioritzar el seu descontentament (el moviment dels indignats).

Tots ells, però, han fet patent una cosa que teníem oblidada, el sentir de societat que majoritàriament havíem deixat de banda quan les coses ens anaven bé.

Ja se sap que quan es viatja en una bombolla de comoditat les finestres esdevenen opaques; però quan es comença a flairar el tuf de les necessitats la mirada cerca l’exterior intentant trobar-hi una sortida que ventili l’atmosfera carregada. I aquesta actitud que definida sobre paper pot semblar mesquina, a l’hora de la veritat és practicada, en major o menor mesura, per tots nosaltres com la cosa més habitual del món.

Malauradament, en la majoria d’ocasions, un cop hem tret del pap allò que volíem expressar no ens queda més remei que deixar-ho a la mà d’aquells que sí que ho poden executar. I aquests acostumen a ser els polítics. D’aquí la importància de les eleccions que ben aviat celebrarem a Catalunya.

Tot i així, no deixa d’ésser un veritable contrasentit que els que hauran de custodiar les inquietuds del poble siguin els mateixos que contínuament maleïm per quedar al marge de la vertadera realitat i tenir uns interessos reals massa oposats als dels ciutadans que en principi representen.

Però el sistema està muntat així. I amb aquesta sentència deixem a la seva sort coses segurament massa importants.

Per aquest motiu alegra conèixer de l’apogeu de noves eines socials, del poble i per al poble, que ajuden a interaccionar els uns amb els altres. Entre aquestes trobem les xarxes d’intercanvi (“queda’t el que em sobra i canvia-m’ho pel que em manca”), els grups de consum (alternatives autogestionades per accedir a certs productes d’una forma responsable), els bancs de temps (espais en què persones veïnes intercanvien serveis gratuïtament. “Jo t’arreglo l’aixeta que goteja i tu m’ensenyes uns acords de guitarra”...) o l’innovador sistema de les monedes socials.

En aquest últim tipus es tracta de crear un sistema monetari de veïnatge, amb validesa només a una zona geogràfica restringida. Això permet promocionar el comerç de proximitat. Fins i tot en alguns models la moneda física pateix un fenomen d’oxidació o pèrdua progressiva de valor amb el temps per tal que no esdevingui un dipòsit de valor, com sí que ho és una moneda de curs legal.

És qüestió d’anar canviant les coses. Aprofitar el lúgubre context perquè, ara que hem redescobert els altres, posar oli a tots els engranatges de la nostra societat. Fer una transició que ens apropi decididament als altres!

I si cal reprogramar algun mecanisme crític, no tenir manies i fer-ho amb decisió. Que el funcionament individualista i caduc que teníem fins ara ja hem vist el curtcircuit que ha acabat provocant...

Autoprotecció

La setmana passada van sacsejar l’actualitat dues catàstrofes en què vam haver de lamentar la pèrdua de vides.

Tot i ésser de naturalesa molt diferent (una antropogènica i l’altra, causada per la força incontrolable de la natura) i de resultats també dispars (en el moment d’escriure aquest article, quatre persones mortes en un cas, i més de quaranta decessos i milers de milions de dòlars en despeses i gent sense casa en el segon), els casos del Madrid Arena i de l’huracà Sandy exemplifiquen aquelles notícies que mai voldríem haver de sentir.

Quan passen episodis luctuosos com aquests, una de les coses que criden l’atenció és que la mort pren el protagonisme que, de fet, segurament sempre es mereixeria. Allò que no aconsegueix quan aferra amb les seves lúgubres grapes a una sola persona, es compleix quan d’una sola endrapada s’endú amb ella a diverses ànimes.

Un mort per accident de trànsit no sortirà als telenotícies, però si el vehicle va ple llavors sí que serà notícia. És injust, però els filtres mediàtics fan que així sigui. I provoquen que, quan no tenim cap cas proper, oblidem una mica la duresa del dol.

Enllaçant amb aquest tema, és curiós observar quan passa un d’aquests cataclismes com es posen en marxa en l’àmbit públic els mecanismes per intentar esmorteir al màxim possible el pesar dels que queden, fet que seria obviat en condicions de defunció “estàndard”.

Ja se sap que la superació de la pèrdua d’un familiar, amic o conegut pròxim és un tràngol incomparable amb qualsevol altre afer que ens puguem imaginar. I aquests dies a Madrid, per exemple, els pares de les persones mortes en l’allau de la festa de Halloween han estat seguits i preguntats sobre els seus sentiments. Suposo que per recordar-nos a la resta que a la cantonada esguarda la falç de la negra dama, i que pràcticament tothom haurà de practicar com a mínim un cop a la vida, malauradament, les fases de xoc, negació, ira/ràbia, depressió, pacte i acceptació.

Allò que habitualment no volem sentir acaba aixecant la veu amb dolor i desmesura puntualment.

D’altra banda, també ha d’ésser un factor d’especial transcendència aprendre d’allò que ha passat perquè no torni a esdevenir.

A Estats Units, l’“efecte Sandy” pot haver tingut repercussió en les eleccions del país, ja que la població haurà mirat el govern d’Obama amb lupa, esperant que hagi après dels errors que Bush va cometre amb el Katrina. I acabar concretant la seva confiança de vot en conseqüència a aquesta evolució.

Així mateix, esperem que qui sigui que ho hagi de fer, hagi après de l’accident del Madrid Arena. La gestió d’una aglomeració de persones i/o d’una instal·lació amb uns riscos inherents elevats és un assumpte molt seriós, que requereix sensibilització, planificació, la redacció d’un Pla d’Autoprotecció precís, formació i la disposició dels mitjans necessaris. Especialment en moments on semblen aparèixer traces de certa laxitud burocràtica a l’hora de penalitzar que no es compleixi del tot la normativa, es fa imprescindible que els promotors d’events o negocis siguin perfectes coneixedors de la seva inalienable responsabilitat.

Com tornem, doncs, a la normalitat després de la tragèdia?

A nivell individual és impossible fer propostes o repartir consells, ja que si ens afecta de ben a prop haurem de combatre el dol amb el consol de la lluita per allò que ens quedi, i això solament cadascú ho pot cercar.

A nivell de societat, al seu torn, toca exhibir solidaritat, previsió i fer sobresortir el dret de no aparèixer als titulars com a exemples d’una mala praxi o una conducta imprudent.