Nens que molesten

Fa uns dies va sortir a uns quants medis la noticia que una aerolínia prohibiria que els nadons viatgessin en primera classe, ja que segons ells destorbaven el son d’aquells que havien pagat un seient suficientment confortable com per fer una bona becaina.

I fa ben poc ha aparegut també la nova que un restaurant d’Estats Units (el McDain’s, de Monroeville; tinguin-ho en compte...) vetarà l’entrada als nens menors de sis anys. Segons el propietari la mesura es fonamenta en què ja està tip que els plors incontrolats dels vailets intimidin la resta de clients, davant la passivitat de la majoria de pares.

La primera reacció en sentir noticies d’aquest estil és la indignació (ara que està de moda). Però a darrere hi ha tot un debat associat, sovint incòmode, que no podem pas obviar.

I és que no cal entrar en molts errors que en el passat es cometien per fer que “la canalla pugés recte”, però tampoc s’ha d’anar a parar al cantó oposat i que facin allò que els vingui en gana.

Avui és el pa de cada dia observar pel carrer les rebequeries desproporcionades de nens petits i nens no-tan-petits. Xiscles, cops de peu i molèsties de tot tipus cap als transeünts que no tenen pas cap obligació de vetllar-los davant la mirada permissiva (i el que és pitjor, que sembla autoritzar) dels que haurien d’exercir de cuidadors.

Molts dels enrenous actuals de la societat conflueixen cap a l’educació, cosa que fa i farà que les noves generacions rebin el major impacte de la situació que entre tots estem bastint.

I el problema principal és de responsabilitats: els progenitors s’escuden en les disfuncions del sistema educatiu per pintar en tons foscos el futur dels propis descendents, i professors i rectors del sistema es veuen desbordats per una joventut que no es deixa ensenyar.

Segurament caldria començar per repensar-nos el mètode.

Potser oferint una sortida a tot aquell jovent que se sentirà pres si l’obliguen a romandre dins d’una aula fins els setze anys, i que entorpeix el camí d’aquells que sí que volen fer-ho.

O, per exemple, recuperar la figura de l’aprenent seria una solució efectiva per oferir una formació efectiva dins de la pràctica. Se n’han fet intents, però més des de l’àmbit local que des d’un espai regulat normativament.

I és que el temps d’aparent bonança féu mal fins i tot en això: fa uns anys, grapats de joves sense cap mena de coneixement específic trobaven en la construcció una escapatòria que els oferia un guany immediat. Però ara que les mans dels reis Mides de la totxana tenen durícies i ja no converteixen en or tot allò que toquen tenim als carrers massa gent sense preparació, ofici ni benefici. I el mal sembla endèmic i tan elàstic com per suportar un allargament il·limitat.

Això no obstant, també hi ha el rol dels pares. I dins del seu espectre tenim una àmplia gamma de comportaments.

Però malauradament estan molt estesos els d’aquells que consideren el xiquet com una tasca que els distreu de totes aquelles coses que podrien estar fent ara mateix; i al pol oposat, els progenitors que embolcallen el nen o nena en una closca que els aïlli del món real.

I com a comú denominador entre ambdós comportaments, de nou la responsabilitat.

I és que hi ha una corrent perniciosa dins de la nostra societat que allibera a qui ho desitgi, a voluntat, de la càrrega de la culpa (no pas així del mèrit).

Vam comprar l’estat del benestar que un dia ens havien venut només pels drets, però quan ens exigeixen els deures ens fem l’orni. Si no tinc casa, rebento la porta de la d’algú que ha treballat dotze hores diàries per pagar-la; per cobrar una ajuda m’inventaré el que sigui; ser propietari, ric o banquer és un delicte, però robar, agredir o trencar fanals pot ésser una expressió de rebel·lia lícita; si no tinc solucions, m’indigno i espero que algú em solucioni la rabieta...

Què ha de fer un marrec, davant d’això? Doncs és normal que no temi cap més conseqüència que la no-conseqüència.

La vida pot ser tan feliçment falsa, amb una inconsciència consentida...

La coartada del passat

Sembla que de mica en mica anem recuperant la normalitat climàtica de l’estiu. La xafogor que s’ha fet esquiva durant un grapat setmanes, apareixent com una diva capritxosa molt de tant en tant, per fi sembla que ha decidit estendre el seu mantell d’una forma un xic més perllongada. A veure quant dura.

En parlar del temps, un d’aquells temes comodí que tenen la missió de rompre silencis incòmodes o encetar la llauna d’una possible coneixença, acut sovint la comparació. L’estat actual es veu enfrontat sistemàticament amb allò que passava uns anys enrere. I normalment tendim a desproporcionar el passat (els hiverns eren glacials i els estius, més calorosos), però, paradoxalment, alhora diem que el d’ara és un període ben estrany, desconcertant.

Això mateix és generalitzable a qualsevol dels episodis de la història, siguin de l’àmbit que siguin.

Molts dels actes que ens antecedeixen són extrems, i els apreciem com a tals. Això no obstant, quantes vegades no haurem sentit que les coses que tenen lloc en el present d’ara i aquí (que ens venen embolicat en paper de vidre) no havien passat mai?

Deu ser perquè assumim el rol de protagonistes (és el que toca) de la nostra vida, que amplifica el que ocorre arran de la nostra percepció, que el que ens passa a nosaltres és més important. De fet, però, segurament cada decenni haurà tingut les seves excentricitats i estirabots.

Simplement mirant el calendari observem un reguitzell de dies commemoratius d’esdeveniments. Sobre cada xifra tenim els sants i aquells dimonis representats pels actes cruels que són vergonya per a la Humanitat.

Alguna cosa bona es commemora de tant en tant, segur, però sempre sobresurten les malícies i el terror, exposades en la vitrina de la història per remoure la consciència d’aquells que no en som culpables.

Aquests dies mateix, s’està fent difusió del cinquantè aniversari de l’aixecament del mur de Berlin. I han aparegut els missatges institucionals i de la gent de bona fe (no és que hagin d’ésser necessàriament dos estrats diferenciats, però és per deixar-ho clar) per una banda, i els dels nostàlgics de la segregació o de la forma d’actuar autoritària i dèspota d’aquells temps, que també n’hi ha.

Precisament un alemany, el pensador Goethe, deia que qui no pot aprendre de tres mil anys d’història viurà a les fosques la resta de la seva vida. D’aquí la importància de contemplar tant les ruïnes com els palaus de l’antiguitat (la desolació de la misèria i l’ostentació de l’abundància).

Ara bé, la truita es capgira en el moment que aferrem la voluntat de bastir amb arguments pretèrits excuses per a l’avui. I massa sovint som testimonis d’això per a foscos objectius: guerres santes, discriminacions racials, drets de reconquesta, barris dividits, justícies de l’ull per ull, servituds amb la caducitat esborrada que romanen com una clàusula impassible...

Per viure com a mer espectador (o com a turista, que mai és tan greu que com a habitant) l’experiència d’una d’aquestes hipoteques de les cròniques arcaiques, és molt recomanable donar un tomb per Belfast, per exemple. Observar com en els temps moderns un poble en pau aparent està immers en un odi ancestral que marca amb foc la seva personalitat és una vivència que ajuda a entendre moltes coses.

Per això se’m posen els pèls de punta quan sento en la política espanyola individus que cerquen la transposició a l’avui de les mentalitats que van generar fa anys una guerra civil (una batalla fratricida, ni més ni menys; com qualsevol guerra, de fet...). O mortals que van a buscar l’argumentació per al desprestigi o l’atac tantes generacions enrere com faci falta.

Tenim un arbre genealògic que ens dóna cognoms i genètica. I som branques que ballaran més o menys amb el vent, emmotllades per una fusta amb experiència, però sempre arrapades al tronc al qual pertanyen.

Però ningú pot acusar-nos per la peça de fruita podrida d’ahir. I menys assenyalar amb una creu els nostres fills per aquest mateix motiu.

Relativa gravetat

L’any 1687 Sir Isaac Newton postulà la Llei de la Gravitació Universal en la seva obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Gràcies a l’atac indiscriminat d’una poma suïcida se n’adonà que tot el que és a dalt acaba baixant, i que si això és així per força hi ha d’haver un mecanisme que ho reguli.

La troballa va permetre explicar alguns comportaments anòmals. Bé, segurament no devien ser considerats precisament anòmals, en aquells temps: i és que no resulta desconegut allò que no sabem ni que existeix.
A partir de llavors, la massa (allò que normalment coneixem com a pes, tot i que en aquest concepte també hi intervé la força gravitacional) va esdevenir quelcom més que la mesura d’una compra o la dificultat de traginar un sac. En aquell moment la naturalesa va passar a ésser apreciada com un conjunt de vectors que permetien la predicció del moviment d’un mòbil o la resposta d’una empenta tant per qui havia rebut el sotrac com per l’executor.

Més tard, un altre dels grans científics que ens han il·luminat, Albert Einstein, aquest cop amb més ajuda del guix i la pissarra que de cap fruita saltadora, donà a llum entre 1905 i 1916 la Teoria de la Relativitat.
I amb ella, tot i ser una colossal troballa que va permetre saber molt més de l’energia, va venir un efecte colateral: conèixer que hi ha partícules que poden estar en dos llocs alhora i moviments exactes narrables mitjançant l’estadística, facilita arribar a la conclusió que sempre existirà quelcom que se’ns escaparà, algunes veritats universalment variables.

La conjunció d’ambdues teories se m’ha fet present en llegir sobre el cop que ha suposat per a Estats Units la rebaixa de la qualificació del seu deute. La decisió de l’agència Standard & Poor’s ha provocat un sacseig monstruós en l’ego del país acostumat a ser la referència, el melic del planeta.

I per què barrejar teories científiques amb les cabòries d’Obama?
Doncs perquè el cas barreja la gravetat (allò que semblava perpetu, inalterable, fet d’una graduació ferma i constant. Com l’hegemonia aclaparadora de la nació de les barres i les estrelles) amb la relativitat (de cara a elaborar la graduació de la que abans parlàvem, hem establert uns punts que ens serveixen per a la comparació. Però lluny d’ésser sòlida certesa, la seva caducitat es fa patent).

No hi ha res que duri cent anys, diuen algunes veus. Tot té la tardor que la farà caure de l’estat que semblava impermutable, com la fulla que es vesteix de marró per reivindicar l’autodol.
Això no obstant, qualsevol rei mort té el seu successor. Els llocs de privilegi mai queden vacants (els llocs plens de desgràcia, malauradament, tampoc). Som un trencaclosques: moltes peces, però un sol possible dibuix. Tot plegat, però, en perpetu moviment.

Els models predefinits són una opció; mai han de ser una obligació. Es tracta d’escollir voluntàriament a què o a qui desitgem assemblar-nos, tot i ésser en tot moment conscients que la infal·libilitat no és comuna. La cosa o la persona que sigui assumida com la ratlla que mirarem de superar posant-nos de puntetes haurà de veure’s supervisat per una crítica contínua.
I és que quasi bé tot el que puja, baixa. I si no ho fa, potser és que ho estàvem contemplant acotxats i, en realitat, no n’hi havia pas per tant.

El perdó

La iraniana Ameneh Bahrami perdonà, diumenge passat, l’home que anys enrere li havia desfigurat la cara i l’havia deixat cega. Segons la llei de la qisas, hauria pogut ruixar els ulls d’aquell bàrbar amb el mateix àcid que ell li havia tirat quan va rebutjar la seva petició de matrimoni. Però a última hora considerà que l’amnistia era més important que l’antic dret de l’“ull per ull”.

Ara l’individu passarà encara un temps més a la presó, però amb la faç intacta, això sí. I de ben segur que si li queda un gramet de consciència se n’adonarà que aquella persona a qui ell havia atacat brutalment l’ha deixat ubicat de per vida, visqui els anys que visqui, en una divisió inferior de l’espècie humana; amb una vexació molt més gran que l’aniquilació física que ell un dia havia provocat.

En Mayid Mohavedi, que és com es diu el personatge, va intentar defensar-se dient que havia comès l’aberració ofuscat per l’amor. Que com que l’havia rebutjat per casar-se amb un altre, volia impedir aquesta unió fent-la menys atractiva físicament.

En aquesta situació hi podem veure representats alhora dos tipus de perdó ben diferenciats i particulars.

L’un és el perdó absolut, magnífic, reducte identificatiu d’aquelles peculiaritats que fan gran l’ànima humana. Mentre que l’altre és un perdó covard, que brota com un últim recurs, com a cuirassa final abans de perdre la batalla i haver de reconèixer la derrota definitiva de la moral.

Centrant-nos per començar amb aquesta darrera pretesa absolució, cada cop que sentim declaracions dels monstres quotidians que periòdicament sorgeixen de la selva dels successos en tenim exemples.

En Mohavedi provava d’autoritzar-se l’autojustificació esmentant que la força dels sentiments l’havien conduit per viaranys perversos, embriagant-lo i fent-li perdre qualsevol nord que mai hagués pogut trobar. De la mateixa manera, fa uns dies el noruec Anders Behring Breivik es postulava com a heroi afirmant que la matança d’Oslo i de l’illa d’Utøya eren uns actes, tot i que execrables, totalment necessaris...

La ment és a vegades tan complexa que sorprèn fins i tot a aquell que en rep els mandats (i les mans del qual actuen com a executores). Però això només pot suposar una excusa per a un cervell malalt, ja que precisament aquest òrgan del pensament és el que esdevé més que física per convertir-nos en els individus que som, totalment indestriable de la resta.

És cert que l’entorn d’algú i les seves circumstàncies poden desviar la voluntat humana, però cal establir un marc per vehicular els graus de marge. S’han de desvincular els actes irracionals de les explicacions estereotipades que massa gent dóna per bones.

I no cal que anem a l’extrem d’aquests psicòpates. Els jutjats vessen diàriament de motius normativitzats que sovint tenen repercussió en l’opinió pública i en els veredictes: maltractadors que es refugien en la beguda, lladres que diuen que ho són per culpa d’una situació familiar desestructurada, veïns que es veuen autoritzats a obrir portes d’un cop de peu i ocupar llars que algú altre ha pagat amb suor, ...

Cal fonamentar una base sòlida i lliure de prejudicis (no s’ha d’ésser extremament moralista, però tampoc massa llibertí) per avaluar amb justícia els errors de les persones.

És aquí on intervé el primer tipus de perdó del qual hem parlat. Aquell que pregonen religions i ètiques, però que a la pràctica és tan difícil de concretar.

I és que l’absolució neix directament de la deu de l’ànima humana. Justament en el xoc entre l’espill que no vol reconèixer cap enemic ni cap rancor darrere de la pròpia imatge i les brases de l’instint que reclamen justícia.

El perdó és una contradicció, ni més ni menys. El seu mèrit és vèncer l’impuls amb la voluntat.

I la grandesa de la persona és aportar, quan s’ho proposa, energia pròpia per igualar ambdues forces.