Impunes

Tothom es penja de l’afegitó “en crisi” per valorar/justificar allò que a hores d’ara no marxa bé.

Efectivament, l’economia té un pes específic importantíssim que no podem pas obviar. Tanmateix, és possible que de tot, el que es diu absolutament de tot, tampoc en tingui la culpa.
Com a mínim no pas tant com per arribar als nivells actuals, en què tant els més pessimistes com els que es resistien a veure en la situació res més que una lleu “desacceleració”, comencen a apreciar en aquesta crisi el gir dràstic, el gran defalliment, una transició….
Una derrota en tota regla.

Moltes altres coses que no depenen del diner estan passant per un vertader tràngol, un descens vertiginós de prestacions.
Coses que fins fa uns anys (i tampoc parlo de massa) haurien estat percebudes com una severa anormalitat, avui són consentides i, fins i tot, admeses en el discutible club dels “sense altre remei”.

En aquests programes de periodisme de carrer (periodisme rodamón o com es digui) que la majoria de cadenes de televisió tenen, s’hi passeja una fauna humana que ha perdut qualsevol inhibició i constitueix a hores d’ara un veritable interrogant, un post-it cridaner enganxat a una de les planes principals del Tractat de Dignitat.
I el problema no són ells exclusivament (de persones n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre per a tots els gustos), sinó aquells que converteixen en rutinàries accions que haurien d’ésser senyalades com a impúdiques.
Poso alguns exemples: el moviment okupa, que va néixer com una rebel·lió social d’aprofitament de locals deshabitats per a il·luminar les necessitats socials d’algun col·lectiu, i que es basava en un intercanvi, una interacció amb l’entorn, avui no és res més que el que dóna dret a algú per fotre un cop de peu a una porta i robar la vivenda que el propietari havia guanyat amb la seva suor (i potser la dels seus pares i tot); o els individus que mai han vist el treball com el projecte que seria el pont cap a noves il·lusions, que es limiten a esperar que “algú” (governs, assistents socials, ONG’s, …) els solucioni la papereta, emparant-se en els drets humans i fent-se el sord davant el mot deure; o els malfactors que culpen la societat d’haver fabricat un attrezzo en el qual ells no han sabut interactuar d’altra manera que imposant el terror als altres; o els que afirmen haver de robar per menjar…

I aquests personatges van pel món amb la cara ben alta. I els medis els pinten com antiherois entranyables; personatges dolentots que ens fan semblar als altres, que som tan normals i corrents, per comparació, gent extraordinària.
I amb això ens conformem. Però no, senyors i senyores! Nosaltres som normalíssims i correntíssims! No som pas millors que aquells que tenen una moralitat reprovable; si de cas, ells són pitjors que nosaltres (sembla el mateix però, analitzant-ho, no ho és). No són víctimes!

Molta gent neix en condicions difícils, en ghettos socioculturals, ètnics o geogràfics. Però alguns han lluitat per superar-ho i els altres, no. Per què cal ajudar els que no s’ho han guanyat o permetre’ls que un origen o una situació tan complicada com la de molts supervivents de bé justifiqui accions impermissibles o, simplement, delictives!?

En aquest país vam tenir uns moments molt bons econòmicament parlant. Però era un decorat irreal, basat en un model de totxo i paleta que s’ha vist ineficaç.
Això d’ara, aquestes ombres, és el que ens queda de debò. I el que és pitjor, és possible que la tempesta que plana sobre els nostres caps avui no sigui únicament el residu de la crisi galopant, sinó que aquesta sigui la situació definitiva que realment ens mereixem i que perdurarà, com una llosa d’implacable veritat. El que teníem fins fa uns mesos era potser solament un miratge irrepetible.

Einstein deia que una crisi era una oportunitat de canviar les coses. Però potser no comptava que l’aprofitaríem per esdevenir una societat pitjor, amb pitjors persones i els demés, resignats i callats.

Miops

7.00 AM. Ens desperta el soroll enfadós del despertador. Després de donar una ullada a la seva pantalla per confirmar que és l’hora H i de l’estira-i-arronsa reglamentari, posem els peus a terra i ens preparem pel que ha d’ésser una jornada qualsevol.
En les hores posteriors sobrevindran una fila d’accions quotidianes, pronunciades per la rutina. Arribarem a la feina per passar una bona estona (bona aquí és principalment un quantitatiu) cara a cara amb l’ordinador, i quan puguem ens n’escaparem per bescanviar uns grams de temps per l’oci merescut que ens pugui fer volar una mica per sobre de la normalitat.
Durant aquest esbarjo, segurament acabarem passant els ulls per unes quantes pantalles més. Televisor, videojocs, telèfon mòbil, e-book o Yahoo i carrers adjacents...
Tot això per perseguir la informació que ens és dictada o per barrejar el nostre protagonisme amb el de personatges inventats que ens facilitin una momentània fugida d’estudi, una porta d’emergència que s’obre en ambdós sentits.

Les noves tecnologies (i els nous hàbits) han alleugerit, és innegable, moltes de les activitats del dia a dia. Però, alhora, han transformat radicalment la percepció del món.
No hem d’esforçar-nos; ni gairebé moure’ns. Des del sofà tenim a l’abast del teclat gairebé qualsevol cosa que pretenguem conèixer o veure. Començant per les notícies puntuals i en rigorós directe des del racó més inhòspit de planeta, i passant pel turisme “virtual” del Google Earth, l’amistat “virtual” del Facebook o els negocis “virtuals” del LinkedIn, per posar només alguns exemples.

La vida avui en dia ocorre en un perpetu primer pla. Tot és apreciable, i tot fa camí, en la minsa distància que hi ha entre els ulls i la pantalla. La mirada són ara breus centímetres, mal•leables i domesticats.

El perill que tenim és que la vista se’ns acostumi a la distància curta i, quan sigui el cas d’haver d’anar a cercar respostes més enllà de l’habitual, no siguem capaços d’allargar-la prou.
I quedar miops, atrapats en l’àmbit més proper.

És norma, aquesta reinterpretació de realitats i conductes. No només en el camp de la visió, sinó en molts altres, el repensament, l’evolució, obliguen a modificar actituds (i també aptituds) que fins fa uns anys semblaven inamovibles.
I aquest traspàs de competències obliga inexorablement a assumir unes noves responsabilitats. Cal aferrar el cavall per la brida amb contundència, sense mitges tintes.

No podem oblidar que quan deixem d’exercitar algun òrgan o alguna capacitat, correm el risc que se’ns atrofiï.
Per això, encara que sembli en va practicar quelcom que podríem aconseguir més fàcilment mitjançant mètodes alternatius, és un esforç necessari.

Ara i aquí, fent un parell de clics a l’ordinador ens apareixen imatges sorprenents, paradisos inhabituals, trobades inesperades...
Això no obstant, no podem deixar de forçar la mirada en direcció a l’horitzó llunyà, cap al segon pla. Per dos motius:
Primer, per seguir mantenint la musculatura de l’hàbit, la capacitat i el costum de fer certa acció.
Segon, perquè en l’horitzó hi trobarem la grandiositat del paisatge i aquelles visions més personals que no surten en altres mitjans que no siguin la pròpia imaginació i aquells somnis tan nostres, vestits de discreta esperança.

Responsabilitats corporatives

La magnitud de les xifres econòmiques, com les de les catàstrofes, ens desconcentra. Massa zeros que ens fan perdre la vertadera noció de les proporcions.
I acabem considerant anècdota coses que són realitats contundents, drames personals que mereixerien ésser protagonistes.

Amb situacions com les de l’actual crisi, ens maregen amb números pretensiosos: milions d’aturats, percentatges de fosca aparença amb aspiracions de tocar el cim, pèrdues esgarrifoses, cues quilomètriques per reclamar o sol·licitar quelcom, densitats exagerades en metres quadrats farcits de crits que es manifesten...
I persones. Darrere de tot això, persones de carn i ossos que senten, viuen i paguen amb les seves circumstàncies el camí errat que d’altres van triar. Gent empesa per governs ineptes o banquers sense escrúpols (sense menysprear tampoc la seva porció de culpa) a estrènyer-se el cinturó o, encara més, que aquest cinturó els talli en dos les esperances que havien dipositat en un futur millor.

Entre els que manen, hi ha qui ha decidit que no hi ha solució més idònia per esmenar la fulla que testimonia tota la processó d’errors i líquid corrector mal sobreposat que tirar la pilota de la responsabilitat sobre teulades alienes.
Que millor, doncs, que abaixar el sou de funcionaris i altres treballadors un 5%...! I feina (mal)feta, no hi destorb!

Certament, la classe obrera històricament ha estat la gran damnificada (suposo que els patrons deuen sentir el mateix, però com que hi ha més gent que ha estat assalariada...).
Encara ara, que teòricament tenim unes normes i uns drets ben consolidats que són els pilars als quals el treballador pot recolzar-se per fer-se valdre, tenim molt de marge de millora.
Avui la prevenció de riscos laborals, tot i que ha avançat força, encara és vista per molts empresaris com una obligació per cobrir l’expedient; la conciliació amb la vida familiar és a hores d’ara utòpica, ja que “productivitat” aquí suposa passar-se com més hores millor a l’oficina; els sistemes de gestió que podrien fer molt més eficient la feina es perceben com un luxe innecessari (potser perquè aquests marquen molt clarament el rol de cadascú, i això no sempre interessa); etcètera, etcètera, etcètera. Sense dubte, ja podem anar accelerant el pas...

És probable que el principal problema de les nostres empreses sigui de responsabilitat corporativa.
I això no vol pas dir que treballin malament o que es despreocupin dels seus stakeholders (la suma de clients externs i interns, o sigui, els treballadors), sinó que han d’adquirir uns compromisos i sistematitzar algunes de les seves actuacions per tal d’evitar equívocs.
Realment, aquestes reformes que semblen tan pretensioses no consisteixen en res més que en la millora contínua i en l’aprenentatge de noves tècniques. És a dir, no tancar-se als canvis i mostrar una constant voluntat d’evolució.
Tots hi sortiríem guanyant.

Encara que, per trencar l’esperança de l’avanç, de tant en tant transcendeixen notícies que ens fan recular.
Fa uns dies mateix, va aparèixer la informació de l’empresa xinesa Foxconn, que s’ha vist obligada a augmentar el salari dels treballadors a causa que dotze d’aquests s’havien suïcidat en només cinc mesos. El seu prototipus, eren joves sense preparació que vivien en barraques al costat de la factoria perquè no tenien permís per residir enlloc més.
El sorprenent del cas és que corporacions del prestigi de Dell, Hewlett-Packard o Apple són clients de Foxconn.
I encara que les polítiques d’aquestes empreses són modèliques, el currículum dels seus directius és enciclopèdica, tenen uns processos impecables amb uns procediments que els defineixen a la perfecció i editen a finals d’any una responsabilitat social amb centenars de pàgines a tot color, fan la vista grossa quan es tracta de jugar-s’hi el cost productiu.

És un tema de mentalitat. La qüestió és evolucionar la identitat empresarial al mateix temps que es milloren els productes.
I creure-s’ho un mateix i, sobretot, creure principalment amb aquells que han demostrat estar actuant bé. Sense esperar que ens treguin del pou els que ja han demostrat una incapacitat alarmant.

Més que un club

S’ha confirmat que aquests primers dies de juny el grup Bilderberg està reunit a Sitges.

La noticia no té transcendència per a l’àmbit turístic, ja que les persones que acudiran a aquest event ben poc tenen a veure (potser per pena dels hotelers) amb el públic tipus que s’allotjarà a la costa catalana durant l’estiu. Però sí que resulta molt interessant en cercles econòmics i per apreciar els circuits alternatius que s’obren i es tanquen a esquenes del gran públic.

El grup Bilderberg, per qui no ho conegui, és una conferència no-oficial que es celebra un cop a l’any en llocs rotatoris del planeta. Els seus assistents són personatges influents de la política, la banca, la borsa, l’empresa, els medis de comunicació o la vida militar, que proven de trobar les seves solucions per als problemes del món en un ambient de secretisme, al marge de les mirades encuriosides de la premsa o del públic general.

A causa de la capa negra que cobreix les activitats d’aquest elitista club, històricament han recaigut sobre els seus caps acusacions de manejar molt més del que ens fan creure i hipòtesis que parlen de teories de la conspiració promogudes pels seus membres.
Curiosament, això no obstant, tot i aquest poder que se’ls pressuposa continuen essent una associació desconeguda pels mass media, que només surt a la llum per omplir les seccions de curiositats o de vida exòtica dels diaris.

No pot deixar de cridar l’atenció que una associació d’individus que actuen al marge dels grups de decisió oficials i que teòricament haurien de tenir un marge de maniobra limitat a l’hora d’enfrontar-se als grans mals, s’agrupin per canviar coses altament transcendents. Per molt que per la taula del Bilderberg hi hagin passat representants d’empreses omnipotents com IBM, Xerox o Nokia i primers ministres (a títol personal), sembla estrany que el cantó “privat” pugui tenir una influència semblant.
I encara és més sorprenent que unes converses que teòricament pretenen canviar el món es facin d’esquena a la societat, hermèticament, d’amagatotis. És inesperat i parla molt i poc bé de les inèrcies que contínuament entrecreuen poder i interessos econòmics. La pela que ho mou tot…
Ja ho sabíem, però costa acostumar-s’hi; no hi podem fer més.

Per molt que hi hagi qui parli omplint-se la boca que la societat ha de tendir a la igualtat, i que les diferències han d’anar apropant-se a un mínim, el cert és que hi ha unes quantes divisions conformades que provoquen que no tots juguem a la mateixa categoria.
Ens diuen el que els interessa i organitzen unes pantomimes, que anomenen política, amb els galls que criden més del galliner. Però les decisions certes, les que valen, continuen tramitant-se en els cercles virtuosos, com ha estat sempre. Tot el demés és per cobrir l’expedient.

Però les altes esferes també viuen, com les més populars, en un teatret. Segurament deu ser un local més guarnit i ostentós que el nostre, però no deixa d’ésser un teatret al cap i a la fi.
I la majoria de vegades els actors viatgen a diferent velocitat que la representació que es du a terme a l’escenari de l’altra banda del carrer. I el seu ritme encara té molt menys a veure amb el de la vida real.
Per això no pretenguem esdevenir jugadors d’aquest seu joc. L’ascens és privatiu i quasi bé utòpic. No hi tenim res a guanyar. Millor ser els àrbitres que puguin senyalar fora de joc quan les normes del joc imposat no ens convencin!