Desinformació

Fa molts mesos que estem rebent una dosi oscil·lant, a vegades en comptagotes i sovint a dojo, de comentaris sobre la malaltia batejada com a “grip nova” (el màrqueting, definitivament, no era el punt fort de qui s’inventà el nom).
Després de l’increment de casos que vam tenir ara fa uns mesos i que ens va servir per veure les orelles al llop, ara estem establerts en una calma aparent (la que ve abans de la tempesta, asseguren). I això és aprofitat per fer sorgir a la llum pública un seguit d’indicacions, contraindicacions, consells, debats i valoracions més o menys pessimistes de la pandèmia.

Des de la posició que ens atorga la poltrona de ciutadans normals i corrents, som observadors privilegiats de totes les lliçons magistrals que els vertaders experts en la matèria, els presumptes entesos i els omnipresents polítics escampen arreu mitjançant l’altaveu dels medis de comunicació.
I, el que és veritablement lamentable, és que s’ha organitzat un espectacle mediàtic aprofitant l’amplificador d’atenció que suposa la preocupació de la gent quan es tracta de problemes de salut.
Des de fer càbales i probabilitats desproporcionades o totalment sense fonament sobre l’abast de la grip A fins a organitzar combats ficticis i estèrils entre col·lectius per decidir quins d’ells mereixen més la pretesa immunitat que ha de proporcionar la vacuna. Tot això i molt més és el que s’està provocant amb una xerrera inútil que solament busca el benefici que és per als mass media la polèmica i que obvia el que hauria d’ésser l’únic protagonisme, el del criteri mèdic i científic.

Drets davant l’aparador per on transiten els que proven de vendre’ns les seves idees, podem distingir perfectament diverses corrents tàctiques:
Per començar, hi ha els seguidors de la teoria del caos; personatges que dibuixen amb l’únic color que tenen a la paleta, el negre, la primera baula per a la destrucció del món que diuen ha de suposar aquesta grip o qualsevol altre factor que alteri la normalitat del planeta. Històricament l’apocalipsi ha venut molt, i atorga d’una manera fàcil el protagonisme que cerquen.
En segon lloc, hi ha el missatge dels que donen suport a la teoria de la conspiració. Des de muntatges dels governs més poderosos per tenir sota control els possibles països insurgents fins a invents de les companyies farmacèutiques per repartir-se la part del pastís que començaven a veure perillar… Això i idees encara més esbojarrades corren pels reialmes d’Internet…
També hi ha els buscadors de best-sellers. Homes i dones experts en qualsevol tema que ocupi portades, que s’apunten a l’opinió majoritària o, segons conveniència, a la més minoritària (el frikisme és un valor a l’alça) per tal de cobrar per anar a repartir càtedra en els talk-shows de dubtosa reputació que poblen la graella de la majoria de cadenes de televisió.
Menció a part per als qui cerquen l’objectiu polític. Per a aquests, la ciència de la vida està deformada per una xarxa d’interessos i compensacions. Amb una bona conxorxa d’assessors teòricament independents al seu voltant, compraran la veritat científica que més s’emmotlli al populisme o tràfic d’influències que convingui al moment pel preu d’una aplaudida subvenció.

Com poden sobreviure enmig d’aquesta selva de realitats deformades, inflades o estereotipades les cauteloses visions meditades i amb una base reputada de tants i tants professionals que sí que tenen realment una veu autoritzada a parlar del tema?
Realment, és complicat. Molt complicat. El seu discurs queda apagat pels professionals del crit que atesten els medis.

Realment és possible informar “i prou”? Segurament el repte de donar les notícies sense salpebrar-les amb una certa dosi de subjectivitat és una dura tasca.
Però és que últimament s’ha confós l’espectador venent la informació com un espectacle. Fins i tot el programa més seriós ha de ser “entretingut” per arribar al mínim d’audiència que se li pressuposa; i si això significa frivolitzar-lo amb ficció es fa, despreocupadament. El problema, això no obstant, és que ni realitzadors, ni tertulians, ni espectadors no són llavors conscients que el producte ja ha deixat d’ésser el que volia ser originalment per esdevenir un confós reality show.

Ara, els que estem a l’altra banda de la pantalla, de l’altaveu o del full de paper tenim el repte d’estar atents d’una forma activa davant del que ens comuniquen. No n’hi ha prou en processar el llenguatge, sinó que s’ha de saber agafar d’aquí i d’allà, com si es tractés d’un trencaclosques, per fer-se una idea el mínim d’esbiaixada de la realitat.
Cal calcular el mínim comú múltiple de totes les fonts que tinguem a mà per obtenir la imatge que es repeteix en totes elles i, per tant, té més números de ser la certa.

Fa uns anys es deia que el periodisme avançava cap a una informació interactiva. I segurament es referien a una informació en què el receptor tindria la possibilitat d’opinar o complementar-la.
En realitat, però, s’ha avançat cap a un periodisme en què la interacció consisteix en triar quines parts poden ser certes i quines simplement pura maquinació.

Gurus

L’altre dia llegia en un diari un article sobre el patrimoni personal que havien declarat públicament els i les ministres del govern espanyol (es veu que el cas Millet ha fet veure les orelles al llop).

Enmig del ball de xifres hi havia reflexions a treure’n. La majoria, segurament, mal intencionades.
En el cas de les persones que declaraven tenir molt es té tendència a pensar: sí que s’ha enriquit…, i pels que deien tenir una renda normaleta dubtaves de si no amagarien pas patrimoni registrant-lo amb noms de familiars o bé: si no sap administrar el gran sou que té per a estalviar, com vol administrar bé un país…?

Potser sí que som dolents per naturalesa. O malpensats per així encertar-la més, qui sap…
Justament mentre llegia l’article em venia al cap aquesta malevolència intrínseca. Per mirar d’apaivagar-la, vaig provar d’arrastrar fins al pensament connotacions positives d’aquella notícia. I al final ho vaig aconseguir: és cert que el fet denotava un intent de transparència per part de l’executiu espanyol.
Però en ésser tan dolents com som els humans, aquesta funció de trobar la part bona ja va ser més forçada, dificultosa, poc natural…

Llavors, extrapolant aquest pensament al de molts altres àmbits de la vida quotidiana, em vaig adonar que és tendència. Sempre ho hem fet, però ara més que mai tenim el costum de fer una avaluació implacable i sovint desmesurada de tot allò que ocorre al nostre voltant.

Només cal veure tots els crítics (crítics professionals, que viuen estrictament d’això, em refereixo) que estan sortint en els darrers temps.
A part dels de tota la vida, centrats en àmbits que requereixen una anàlisi més o menys “tècnica”, com ara podria ser la música, el cinema o la pintura, últimament ha sorgit gent que viu de comentar el treball o simplement el comportament d’altres en escenaris que no sembla pas que ho demandin.
Simplement cal engegar el televisor per adonar-se’n. Una multitud de programes farcits de pretesos entesos que fan judicis ètics, morals i basats en pura suposició sobre tot tipus de coses. Des de la política o la moda fins a aquells que opinen sobre com actua el famoset de torn, el concursant tancat en una casa o les víctimes i agressors d’un succés que hagi sortit a la llum, per molt tràgic que sigui (ans el contrari, com més tràgic, millor).

Com si els altres no tinguéssim criteri o la nostra moral no fos tan bona com la seva, ens regalen classes magistrals. Opinions a tort i a dret, acompanyades d’una societat que entronitza aquests personatges; possiblement perquè a tots plegats ja ens va bé no pensar gaire i que algú altre doni per nosaltres una opinió global d’allò que passa…

El problema de tants gurus, però, és que se’ns atrofiï la capacitat pensant.
Quan de tant en tant sorgeix a la veu pública un dilema ètic, ja quasi bé ni meditem sobre l’assumpte, simplement ens posicionem en un cantó o en l’altre, en el blanc o en el negre, en el sí o en el no…
La nostra moral es limita a estar representats mitjançant un color o l’altre en el gràfic de les enquestes que els medis de comunicació publicaran en el diari de demà sobre l’assumpte concret.
Que fàcil i, alhora, que trist…

Obama no era pas la lleona

Avui m’agradaria comentar dues notícies. Dues.
La primera: la lleona que deien haver vist a les Terres de l’Ebre.
La segona: el veredicte del premi Nobel de la Pau d’aquest any.

En referència al tema que he anomenat en primer lloc, suposo que ja n’hauran sentit a parlar a bastament. És una d’aquelles noves “estèrils” que de tant en tant ocupen portades i atencions.
Per resumir-ho, la setmana passada va aparèixer l’anunci que havien sorgit diverses persones que havien vist al voltant de la població de L’Aldea un animal que tenia tots els números d’ésser una lleona. Amb l’atemoriment general dels veïns, els cossos de seguretat van haver de mobilitzar un bon nombre d’efectius per mirar de trobar la bestiola. I això va donar peu als medis de comunicació per efectuar-ne un seguiment més important que si s’hagués tractat d’una invasió alienígena.
Al final, tot i ser, com hem dit, una notícia “estèril”, no va acabar com a tal, i va pagar els plats trencats un gos que passava per allí i que tenia sospitosa semblança amb el presumpte perpetrador de tot el guirigall. Amb un tret el van eliminar del mapa, el pobrissonet meu. Van pagar justos per… ni tan sols pecadors.

El segon tema, del qual encara em cap menys dubte que a hores d’ara ja el dominaran plenament, és l’entrega del premi Nobel de la Pau d’enguany a en Barack Obama.
No em posaré a fer la valoració de l’home i de la seva tasca. No el conec i, a més, segur que el comitè noruec (tot i ser suec, Alfred Nobel deixà en testament que un comitè de cinc persones elegides pel parlament noruec hauria de triar el guardonat de la Pau) ha fet un procés deductiu altament productiu per avaluar els pros i contres del personatge i, sobretot, de la Persona. Simplement m’ha cridat l’atenció la priorització que ha dut a triar-lo precisament a ell en comptes d’altres candidats.

Evidentment, el nou president dels States ha dut una alenada d’aire fresc a la situació mundial actual. Té un gran mèrit que un nouvingut sàpiga crear una bombolla d’esperança tan concentrada a partir de mots i de fets encara no concretats. I s’ha d’agrair.
Ara bé, d’aquí a merèixer-se el guardó que el considera una de les persones que més ha fet per a la pau mundial, potser n’hi va un tros. I aquest tros que li manca és que ha promès molt i ha actuat menys i, sobretot, que hi havia gent al seu davant que porten dècades treballant per a la pau sense cap mena de reconeixement, enmig d’un silenci abnegat.

Què deu pensar el missioner que fa dècades que viu al Congo i s’alimenta quotidianament amb els mateixos aliments impossibles (i a vegades invisibles) que el poble que ajuda? o el professional que, podent haver optat per una vida acomodada, per humanitat ha triat viure en condicions inhumanes? Què deu pensar des del cel Vicenç Ferrer? I tots aquells que la seva única arma per combatre la misèria i la injustícia no és l’Air Force One ni un tractat firmat en una opulenta estança, sinó una pissarra i dues dosis de penicil·lina?

Si en aquests moments estiguéssim parlant que a Obama se li ha atorgat un hipotètic Nobel de Política, indefugiblement apareixerien menys dubtes (o cap). Però per condecorar-lo amb una distinció com la que se li ha donat realment (on el que hauria de pesar més és la trajectòria, la insistència sense descans i sovint a contracorrent per canviar el món; creure i fer creure cada jorn que la utopia és possible), encara li queda una bona volada i trajectòria.

Però en aquesta època de necessitats s’ha intentat vendre esperança; una cortina de fum que tapi el bosc cremat, acompanyada d’una veu en off que narri que darrere de la boira venen els temps millors.
De la mateixa manera que hi ha qui vol veure en el gos amb què es creua un animal salvatge de mida desproporcionada per salpebrar una vida insípida.

De moment, però, Obama no té tant d’extraordinari. No està preparat encara per ésser la lleona que a alguns els ha semblat apreciar.

La rendible possibilitat

L’última setmana l’entitat Loteria de Catalunya, depenent del Govern de la Generalitat, ha retirat un joc, el Combi 3, als quatre dies de la seva comercialització. L’explicació, segons ells, és que s’havien equivocat en fer-ne el plantejament i a l’hora de la veritat atorgava massa possibilitats de guanyar als desesperats jugadors i repartia excessius premis.
Un greu error de càlcul davant de tota la inversió d’adequació que requerí un producte que solament estigué quatre jorns en el mercat.

Quin barem s’usa per conèixer quant és el màxim permissible que els contribuents que inverteixen en una aposta es mereixen obtenir?
Segurament es deu tractar d’una mesura basada en la rendibilitat. De fet, quasi tot es sustenta actualment i dissortada en aquesta noció.

Hauria, però, un òrgan públic de basar-se en els mateixos conceptes que una altra empresa qualsevol o bé hauria de considerar alguna cosa suplementària?
La divisió de jocs i apostes de la Generalitat funciona primordialment com a una font extraordinària de finançament (tot el finançament que pertoca a Catalunya no és gaire cosa més que una loteria, de fet), però tot i així no deixa d’ésser part de l’ens públic.

I ara, amb tot això de la crisi, s’ha clarificat més que mai que el govern d’una nació (espero que aquest article no hagi de passar pel Constitucional pel fet d’haver emprat aquest mot) no difereix gaire de la gerència d’una empresa dedicada a qualsevol altra activitat.

Quan, finalment, els nostres mandataris van reconèixer que havíem entrat en una perillosa depressió econòmica en què la redempció de l’anticicló s’albirava llunyana, van aparèixer els experts de torn recomanant l’actuació que aquests havien de prendre per enfrontar-se a la situació.
Uns deien que la solució passava per augmentar la despesa pública (així es podia fomentar l’activitat econòmica, reduint l’atur i possibilitant noves oportunitats a l’entorn d’allò realitzat), mentre que d’altres creien que aquest no era pas el millor arranjament (seria un contrasentit gastar, en temps de penúria, en temes que justament si no estava previst realitzar-los immediatament no devien ser pas tan imprescindibles, posant-nos a improvisar precisament ara).

Al final, tot ha quedat, sobretot en l’àmbit del territori espanyol, tan abstracte, tan eteri, que ben bé no se sap quin era el parer del govern. I això, considerant que a hores d’ara hi hauria d’haver fetes més d’una i de dues actuacions, té delicte.
Hi ha hagut una clara omissió del deure de socors de la part de població que necessitava respostes. Respostes i, en algun cas, pa a taula.

Tot s’ha limitat a preveure accions puntuals per grans corporacions que han aprofitat la inoperància del govern de Zapatero i la seva necessitat de mostrar moviments per prendre’ls el número. Només cal veure el cas de les empreses automobilístiques que han sucat de subvenció i han acabat acomiadant igualment i fent els que han volgut o els famosos plans de “rescat” de bancs i caixes. És clar que aquests, ara que tenien la gent ben collada amb crèdits i hipoteques, eren els que havien donat coartada als governs per la crisi que ara estem patint i bé se’ls havia de pagar el favor…
En últim terme, la bombeta de les idees s’ha il·luminat amb una corrent de desesperació que l’alimentava i cremant els de sempre: una pujada d’impostos i tot resolt (com a mínim fins demà).

Si els grans tenen totes les possibilitats de guanyar, per què als menuts se’ns compten tan estrictament que les nostres probabilitats de premi no sobrepassin en absolut el llindar de la rendibilitat?
Quan la política es converteix en un negoci, els ciutadans esdevenim la moneda de canvi, la freda transacció que ens ven a la trista impressió que triem a qui triem en les properes eleccions sempre en sortirem devaluats.
Potser mai cap possibilitat ens sortirà rendible.

Comparant mides

Hi ha una aplicació informàtica molt coneguda, el Google Earth, que permet, a partir de la vista de l’esfera del planeta Terra, d’anar-se acostant, ampliant la imatge, fins a visualitzar amb tot luxe de detall la població que volem xafardejar-ne els racons o el carrer on vivim.
Suposo que l’èxit d’aquest software ha vingut perquè, a part de la utilitat de planificar recorreguts que té, és una sensació altament estimulant (una sensació de poder) partir d’un punt vague com és l’atmosfera, gasosa i difusa, i ésser capaços d’anar aplicant un zoom que refereixi la nostra curiositat a un àmbit tangible, conegut.

La noció del petit-gran ens prové de la més tendra infantesa. Les coses poden prendre múltiples proporcions. I, generalitzant, allò gran espanta i allò més petit passarà desapercebut.
Tanmateix, és bonic tastar de tant en tant el gust de la superlativitat. I això es pot fer de dues maneres: ampliant una panoràmica llunyana fins al detall que enfoqui les coses petites que la conformen i les faci semblar grans o bé abraçant la solemne magnitud de quelcom faraònic, desproporcionat.

La majoria de mortals ens hem de conformar amb la primera opció: apliquem els binoculars a les minúcies o semiminúcies de la vida corrent, catant cadascuna de les porcions sota la lent d’augment amb la mateixa parsimònia que si fossin obres excelses, tan enormes que hi cabessin tots els gustos possibles. Al capdavall, són les nostres minúcies, fetes dels anhels personals i de resolucions intransferibles.
Però no tothom en té prou amb això. Hi ha gent que s’ha topat amb la deformació de la realitat que suposa una riquesa o un poder desmesurats, que els ha fet perdre el criteri de reconèixer la mesura exacta de moltes coses; i també hi ha, encara pitjor, qui ha emmalaltit de deliris de grandesa i modula al seu desig certs detalls perquè s’assemblin a la paranoia obsessiva que haurà ideat.

Les desviacions, o millor dit, la dependència del concepte petit-gran condueix a repercussions arriscades. Quan es perd el control de les proporcions el risc és evident.
De la mateixa manera que antigament pobles enfrontats miraven de construir una catedral més gran que la de l’altre, un campanar més alt que el del veí o un palau més recarregat de pans d’or, avui hi ha qui necessitaria lliçons de geometria per repassar que si es basteix una alçada superba sense reforçar la base l’edifici resultant serà inestable i amb tots els números d’enderrocar-se precipitadament.

Aquests dies han sorgit diverses notícies que tenen a veure amb quantitats o bé amb incapacitats de manejar aquestes quantitats.
D’una banda el senyor Millet i la seva demostració que, si has d’esdevenir un lladre, no t’hi posis pas per poc. Un cop superada la definició de furt, la justícia ens dóna a entendre que pots arribar a tenir més privilegis (sense presó preventiva i amb una bona cel·la individual esperant-te) si piques ben alt i t’apoderes de força milions que no pas si et conformes amb una simple cartera per menjar.
De l’altre costat, el govern espanyol apujant impostos. La ineptitud (o sovint ni això, simplement factors externs immanejables) d’un petit empresari es paga amb la fallida i, conseqüentment, la misèria de moltes llars. Mentrestant, però, si els vots t’han autoritzat a gestionar l’empresa gegantina que és un país i fracasses estrepitosament et pots permetre el luxe d’ampliar el capital a fons perdut a lliure voluntat. Total, paguen els altres i és summament fàcil demanar als de sempre un esforç que no els pertocaria per guanyar una redempció gratuïta i, de pas, llicència per tornar-la a esguerrar infinitament.

D’aquí deu venir la fascinació d’allò enorme. Si quan fas les coses a gran escala el fracàs esdevé escàpol, per què anar passet a passet? La solució és la infal·libilitat del poderós.
I llavors s’estranyen si contínuament anem comparant mides…