Fugaç

Una nova destinació, un fet inhabitual o un personatge estrambòtic mereixen una fotografia. A l’estiu les càmeres són, més que mai, part del nostre equipatge i sotmeten allò que ens crida l’atenció al ritual de l’eterna pervivència.

Pretenem captar l’instant, aquella porció de temps veloç que es gasta de seguida entremig d’una pressa que empeny i el trànsit de nous impulsos i múltiples oportunitats que ens criden per ser.

I és que tot i que tendim a mesurar la vida dels altres segons els grans objectius aconseguits (casa, una família, riquesa, reconeixement professional…), la veritat és que quan es tracta de la nostra pròpia ens conformem amb detalls, amb coses petites.
Un breu instant en bona companyia o realitzant allò que tant ens plau es pot assimilar a la joia completa, per això el nostre afany de transposar la vivència passada a nous moments mitjançant fotografies o el seu substituent natural que és la memòria.
És més, segurament el secret de tenir una existència feliç és catar aquestes mossegades, els gustos d’aquest petit mos, i valorar-los segons la intensitat del sentiment que ens produeixen, no pas segons la durada que tenen. Un corredor de fons pot arribar a meta a base d’un ritme continu o bé mitjançant una sèrie de breus esprints.

És una llàstima que aquests motius que ens provoquen les petites alegries que transformem en Alegria acostumen a ésser fugaços, caducs.
O potser aquest fet no és la llàstima, sinó l’explicació: el costum faria que allò rar que ara és extraordinari esdevingués corrent, usual, quasi vulgar. Avorrit.

Per això bastim un cabal de sensacions a partir d’actes minúsculs als quals únicament la percepció personal pot atorgar el títol d’una excepcionalitat galopant. El sol petant-nos a la cara, el xiscle enjogassat d’un nen, un agraïment, aquell somriure còmplice, els primers acords de la nostra cançó, vistes des de finestra, el retrobament que un dia havia maleït l’adéu o el comiat que ja comença a imaginar-se la tornada, la mirada d’una estranya, cabre en la pàgina d’un llibre i posar-nos en la pell del personatge, l’autoretrat del pintor que mirant-nos sap què pensem de la seva obra, ulls clucs de negra esperança clara, l’aire que fa ballar la roba, sal marina, vespre, dos infinits en fila índia, un ring del telèfon, l’odissea d’un diumenge qualsevol, la carícia… el darrer segon que has fet i t’ha fet especial...
Moments irrepetibles que esperem repetir; i aquesta lluita inacabable, el vici d’aquest cercle ensucrat, esdevé el Motiu.

Tant de bo trobéssim la fórmula secreta per sintetitzar la poció capaç de pagar-nos el viatge cap a aquests fotogrames tan onírics com reals que actualment només la providència ofereix.
Pel que hem pogut esbrinar, contindria afany com a emulsionant, entusiasme per lligar la barreja, memòria per aquell toc agredolç i objectiu per donar el sabor definitiu. De l’ingredient secret, però, en té els drets exclusius la motivació. És el seu remei infalible per tenir sota control la desídia, per això mai ens el dirà.

Teoria socioeconòmica sobre el món de l'esport

Ja em perdonaran el títol. Realment és molt agosarat i no fa justícia al que pretenc comentar en aquest article, ja que ni per extensió ni per aprofundiment s’acosta ni molt menys a teoria.
Tanmateix, sí que és cert que les tendències dels mercats esportius, i especialment del futbolístic, em criden enormement l’atenció i mereixerien una reflexió molt més extensa.

En primer lloc, perquè no tenen lògica o, si la tenen, és una lògica que difereix en gran mesura de la de la resta de places.
Mentre l’economia mundial viu èpoques de penúria, hi ha equips que es gasten vertaderes fortunes en jugadors. Aquest any el mercat internacional s’ha esmicolat des d’un primer moment per les ànsies d’algunes esquadres de trencar amb les últimes ratxes o bé de consolidar-les. Pressupostos que s’acosten perillosament al d’alguns països subdesenvolupats sencers amb l’única finalitat que un objecte esfèric que anomenen cuir però que ja no és ni de cuir entri dins d’una xarxa aguantada per dos pals verticals i un travesser.
Aquí, pel que es veu, de crisi res de res.

D’altra banda, és molt “graciós” perquè es posa preu a persones. Un quasi-esclavatge (ja em tornaran a disculpar, ara per la comparació) permès i que acapara tanta atenció que pren qualsevol protagonisme a coses que segurament haurien d’ésser molt més importants; per exemple l’ara sí veritable esclavatge dels nens tailandesos que estan sotmesos a cosir en condicions pèssimes les pilotes amb què precisament es juga a futbol.
Com es valora amb euros una persona? Com es posa preu a algú per traspassar-lo a l’acèrrim rival? El llenguatge de les transaccions esportives és molt diferent de la dels altres negocis. Si bé és cert que en el món laboral “normal” també hi ha uns professionals més cotitzats que uns altres, no s’arriba a l’extrem de pagar autèntiques bogeries per pispar a l’empresa rival el comptable o el cap de vendes. Per alguna cosa deu ser.
Suposo que s’intenta pagar pel rendiment de l’individu en les responsabilitats atorgades (la primera cosa que ens ve al cap, per lògica), però també cotitzen la joventut del jugador (com més jove, més recorregut professional), el factor “rendiment” (qui l’any que ve acaba contracte i, per tant, podrà marxar gratis haurà d’ésser venut a millor preu) o els ingressos suplementaris que un esportista pot proporcionar a l’empresa en concepte d’imatge o publicitat (valor en alça).

Quan s’intenta justificar l’anormalitat d’aquest àmbit acostumen a dir que s’ha de pagar bé perquè un esportista té una carrera curta. Però si això hagués de ser ben bé així, també haurien de rebre molts més diners dels que reben els professionals que han de rotar cada cert temps perquè estan en contacte amb contaminants en el lloc de treball, per exemple.
Si m’he de quedar (tot i que no compartir) amb una explicació, abans agafo la que afirma que els diners en trànsit han de ser proporcionals als del nombre de persones afectades pel treball d’algú. Aquí sí que no podem refutar que la bona tasca d’un futbolista és esperada i contemplada per milers d’espectadors. L’opi del poble, ja se sap.

L’apunt sentimental d’aquesta teoria és que el preu elevat que fins ara he criticat pot esdevenir pura xavalla quan es compara amb les satisfaccions sense-preu i l’excusa immillorable de retrobament i comunió que pot representar algunes vegades l’esport.
El passat cap de setmana mateix, a Alcover va tenir lloc la cinquena edició de les 24 hores de futbol sala en memòria de l’Abel Gomis.
I allà es van poder veure els veritables valors de l’esport, que no entenen de zeros a la dreta ni de xifres de més, sinó d’una competitivitat que sap deixar de pitjar l’accelerador quan cal i de l’orgull de ser un motiu per a la cursa comuna, el gaudi i l’esforç.
Això i l’ocasió que ofereix la pilota de reunir persones al voltant d’un objectiu; no pas per recordar una absència, sinó per celebrar la presència d’un record.

De sol a sòl

A l’estiu es dóna per pressuposada una certa provisionalitat. Les coses no necessàriament han d’ésser importants (és època de vacances!!) i els grans projectes i les presses tenen llicència per aplaçar-se, per autofagocitar-se mitjançant la permesa immobilitat.

Aquesta és l’època de les lletres petites. Parlarem de temes mengívols que facin joc amb la llevetat de la terrassa des d’on escamparem la nostra opinió. De totes formes, l’interlocutor sempre serà algú tan poc interessat com nosaltres en tot allò que no sigui la planificació de l’instant de lleure següent o en el maleït núvol que li pugui esguerrar els plans.
Els medis de comunicació omplen, de forma anàloga, els espais amb curiositats, amb aquelles dades amables que d’altra manera quedarien ocultes sota la voràgine de fets colpidors que ens assetgen constantment.

Per això quan ha de passar (o es vol fer passar) quelcom d’una forma inadvertida, l’estiu esdevé l’immillorable còmplice per tan alta traïció. No hi ha millor moment per colar un producte de baixa qualitat o un pacte ineficient.
No m’estranya la pressa dels nostres polítics per signar el nou finançament de pressa i corrents mentre duri aquesta bonança de desatenció pels afers públics.
El vell tòpic de l’amb nocturnitat i traïdoria potser s’hauria d’actualitzar pel d’amb platja i traïdoria...

I és curiós... L’estiu també acostuma a ésser l’estació triada per a executar la majoria d’obres públiques. S’aprofita el temps de la intranscendència per realitzar aquelles coses que han de romandre fixes per molt de temps (maó, formigó i acords de finançament), estranya contradicció.
Molt curiós... Com una metàfora dels temps que vivim.

De totes maneres, no cal amoïnar-s’hi. Al capdavall sempre acabarà arribant una tardor. I amb el sol tapat per l’estol de fulles caient dels arbres, no tindrem altre remei que tornar la vista cap al sòl. Llavors, ens posarem al dia de tot el que haurà passat durant el nostre aïllament estacional i ja serem a temps de constatar que, com sempre, ens han tornat a prendre el pèl.
I si demanem explicacions també ens diran que, com les obres, altres coses s’havien de realitzar mentre érem fora per evitar-nos molèsties.

La part positiva d’això és que també nosaltres podem treure profit de l’oci que ens ve. Per definició, per molts instants de plaer que ens ofereixi el lleure, no acostumem a creure que ens permeti aconseguir coses que sobrevisquin a la vírica rutina de l’hivern. Però les baixes expectatives que tenim afavoreixen una possible satisfacció.
El secret (el secret que tothom coneix però que poca gent creu) és abrigar els minúsculs moments que just ara ens arriben, els segons que no perviuen al següent, i embolcallar-los amb formol per contemplar-los eternament i aprendre’n. Potser així, d’aquí a un temps, quan obrim de nou la porta de casa trobarem una ampla avinguda allà on al juny hi havíem deixat només un carreró sense sortida.

Qui ho havia de dir que la calor ens refrescaria (com a mínim les idees)…

Decibels

El so de l’estiu, molt a contracor del que pregonaven Simon & Garfunkel, no entén de silencis. L’estiu és una agitació sonora constant. Decibels que substitueixen velles notes sota noves aparences o estímuls retrobats que són com tocar el cel per a les nostres oïdes desacostumades.

Per això quan parlen de la cançó de l’estiu ens ho podem prendre de moltes maneres diferents.
El primer que ens ve al cap és ser la melodia enganxosa que la ràdio ens farà empassar repetitivament com el pare que fa l’avió perquè el petit engoleixi cada cullerada i que les orquestres passejaran per totes les places. Cançons de lletres absurdes que remarcaran la imprescindibilitat de l’època o potser alguna troballa, com els Billie The Vision & The Dancers d’aquest any.
Però la cançó de l’estiu també pot ésser allò personal i intransferible que arriba al timpà de cadascú i que hom identifica com a típicament estiuenc. La “plaent” sensació del vol d’un mosquit sobrevolant el possible objectiu, els crits de reclam del venedor ambulant recorrent la sorra, els clàxons de cotxes embussats, el cant d’un grill alineant les estrelles, el miratge renovador del brunzit de les bombolles del refresc enmig de la calitja, les onades besant les roques amb la seva eterna promesa de retorn… o simplement aquell so que tapi el del teclat de l’ordinador o el de la remor carregosa del dia a dia.

La música també significa, durant aquesta estació, unió. L’agermanament de veïns i conciutadans al voltant dels acords de guitarra, de la línia de baix o del suggeridor saxo que ens tancaran en una bombolla d’excepcionalitat i que ens predisposaran a la relació, a la trobada. Danses que es fan i es desfan i balls del fanalet que encendran un record que serà far. Tot això i molt més voltarà a partir d’ara.
De juliol a setembre el calendari es basteix a partir de l’agenda d’actes a què volem assistir i dels sons robats que ens arriben de les Festes Majors dels barris o pobles del costat.

I és que cadascú pot programar-se un itinerari a mida dels propis gustos per omplir el sentit de l’oïda i, alhora, aprofitar per descobrir noves músiques i nous directes.
Podem jugar amb el factor novetat: triar des de l’orquestra de tota la vida, amb cançons de sobres conegudes (la no-sorpresa ajuda a planificar un bon gir durant el ball) fins al grup de la ciutat que comença i que ens garanteix (per bé o per mal) la sorpresa.
Podem canviar l’objectiu: des d’anar al concert que sabem que ens garantirà una bona dosi de bots i bogeria semi-controlada a escollir l’aposta arriscada d’anar a conèixer estils que ens són desconeguts pel pur afany de culturalitzar-nos una mica més.
O també podem triar segons la mida: des de la festa privada on només hi càpiga la intimitat cercada (tu i la Lluna o tu, la Lluna i algú més) fins al macroconcert que ens permetrà conèixer els enormes U2.

L’hivern és tímid. Pot dibuixar igualment grans moments, però la seva introversió no fa tant de soroll.
Però l’estiu no s’està de res. Moltes coses de més poden no ser per a ell excés, exagerat i superlatiu com és.

Durant l’estiu el soroll és significatiu per allò que el provoca; el silenci, també, ja que suposa una novetat entremig de tanta fressa.
Estic convençut que si guardem tots els decibels dels propers mesos, a la tardor no trobarem a faltar millor fotografia.

Mitjà de desplaçament

La setmana passada, un Parèntesi com aquest, intitulat L’enigma de la bondat, tractava d’allò que segella la mort.
I és que la mort no dóna solament per liquidada la vida, sinó que posa una rúbrica final a la biografia d’hom. Allò que hem fet durant el trajecte quedarà com a recordatori del nostre pas si la petjada ha estat ferma.
Vicenç Ferrer n’era en aquell article (i tant de bo en sigui en aquesta realitat) l’exemple perfecte.

Però a la setmana següent, com una contraposició bastida pel destí juganer, dues morts més semblen voler mostrar-nos que al llarg de l’existència ens hi podem desplaçar de molt diverses maneres, amb mitjans i actituds ben diferents.

La primera d’aquestes defuncions és a bastament coneguda: en Michael Jackson ens ha abandonat. I en el seu cas la valoració del que ens deixa se’m provoca altament complicada, ja que costa trobar-hi la persona darrere de tantes capes de maquillatge (i de desmaquillatge de bisturí).
Ell va voler ser un personatge, per allò bo i per allò dolent. Va caricaturitzar-se tant que, ara que no hi és però ens resta la seva música, l’home no es troba a faltar tant; com si esperéssim que en qualsevol moment pogués sorgir el dibuixant que el tornés a pintar com un dibuix animat més, de nou a primera plana.

La segona mort, completament anònima si no fos pel modest espai que els diaris li han atorgat per satisfer la quota recomanada d’esperpent, és la d’un ciutadà alemany que el dia 25 de juny va morir en un prostíbul d’Agullana.
A la notícia hi deia que el consolat havia iniciat les gestions per a repatriar el cadàver i comunicar la mort als seus familiars.
Imaginin-se: comunicar la mort als seus familiars!
Definitivament, no devia ser gaire fàcil… (–Bon dia, el seu marit/pare/germà morí en un prostíbul català)… No gens fàcil…

Això fa patent un notable inconvenient: pot una acció emmascarar (o, pel contrari, maquillar) tota una vida?

Per posar-los en situació, permeti’m que els confessi que una de les fotografies que trobo que millor reflecteix la Tristesa és la d’un home amb el cotxe aturat al voral d’una carretera preguntant preu a una prostituta. I si a aquesta imatge la segueix la que s’imagina una dona i nens esperant-lo a casa, confiats i enganyats, la cosa ja s’assembla molt a una completa desolació.
Dit això, suposem que aquest bon senyor no acostumava a fer aquestes coses i que només el mal consell d’un amic combinat amb l’amenaça d’una copa de més l’havien dut a aquest cul-de-sac. Amb la mala sort que aquell dia el compte enrere arribava al zero, a la minoria d’edat, i feia el seu pecat tan i tan evident.

No, no som res (o ben poca cosa). I de la mateixa manera que un sol pas en fals ens pot arruïnar la vida, veiem que també ens pot arruïnar la mort.

Per tant, tornant al fil argumental del darrer Parèntesi, veiem altre cop que hi ha un mèrit enorme en haver sabut arrenglerar l’existència d’acord als preceptes que s’hagin desitjat. Ja s’hagi optat pel model filantròpic, pel malintencionat premeditat, pel benintencionat que errà, pel de la persona oculta darrere del personatge o per qualsevol altre.
Però també s’ha de reconèixer la virtut d’aquell que algun cop ha fallat (la infal·libilitat s’ha de pressuposar totalment inviable) i ha sabut dissimular l’error o bé tots els mèrits posteriors li han servit per anul·lar el greuge.